dijous, 6 de desembre del 2012

Cornudella2012

¬¬¬¬¬

Cornudella, Jordi. Conferència "Les posteritats de Gabriel Ferrater", dimecres 28 de novembre de 2012. Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida

La conferència de Jordi Cornudella és el plat fort d'Els Joves i els Dies: Congrés Gabriel Ferrater. El presenta Núria Perpinyà, amb afabilitat i una gran perspicàcia.

Cornudella es planteja com han rebut els lectors poetes Gabriel Ferrater:
  • JV Foix l'influeix, i Gabriel Ferrater és el motiu d'un dels grans poemes de la darrera època de Foix, "Tots hi serem al port amb la desconeguda".
  • Esmenta Joan Vinyoli, Blai Bonet i Vicent Andrés Estellés, i més endavant Joan Fuster --que va deixar d'escriure poesia en llegir Ferrater--, els homes d'una generació que havien crescut, de jovenets, amb la idea que podrien ser escriptors en català
  • Tomàs Garcés i Joan Teixidor, els dos poetes que compareixen al principi del "Poema inacabat", formaven part del jurat del primer Premi Carles Riba, el 1959, i van preterir Da nuces pueris en favor del llibre Intento el poema, de Josep Maria Andreu --Cornudella du el llibre, per llegir-ne després un fragment.
La referència al jurat de què Garcés i Teixidor van formar part el porta a llegir "Sobre la catarsi", el poema sobre Maragall que diuen que va ser l'excusa per no premiar Ferrater. El que hi defensa és la vitalitat, l'instint animal de la carn jove. Josep Pedreira, membre també d'aquell jurat, amb Albert Manent i Néstor Luján, recorda que el jurat estava dividit sobre Da nuces pueris, i que una dura arenga política de Garcés contra Teixidor el va fer canviar de vot, i deixar sense premi Ferrater.

Da nuces pueris apareix al final de febrer principi de març del 1961, no pas l'any 1960, mera data del dipòsit legal, i és novetat pel Sant Jordi del 1961 --una ponència anterior dels estudiants de la Universitat de Lleida ha confirmat que Ferrater devia distribuir el llibre entre els amics i els autors que l'entusiasmaven precisament en aquelles dates del 1961.

La poesia de Gabriel Ferrater no té ni les paraules ni la retòrica convencionalment poètiques --Cornudella contrasta de forma del tot efectiva "Sobre la catarsi" amb un fragment d'Intento el poema. La llengua de Ferrater és estilitzada, treballadíssima, però molt més acostada al carrer, seguint el model dels poetes anglesos --ben teoritzat per Kenneth Quinn, expert en Catul, a The Catullan Revolution, llibre de capçalera de Ferrater.

Gabriel Ferrater ha perdut ja l'aura de mite, i ha tingut influència sobre les generacions de poetes posteriors. Però els seus seguidors són mers epígons, i, així, el recurs a l'epifonema amb què tanca molts dels seus poemes, que no és mai obvi, que té malícia, s'ha perdut en la poesia derivativa, com és el cas de Joan Margarit.

Hi ha molts poemes de Ferrater que ens tornen a la memòria perquè els volem desxifrar, desencriptar, per l'enigma que contenen. Esmenta "Babel'", que ara entenem gràcies a un article del jove eslavista Arnau Barios, un poema enviat als comunistes exiliats, que es va incloure el 1967 en el volum, publicat a París, Desde España: En el cincuenta aniversario de la Revolución de Octubre. El poema, dedicat a Isaak Babel', l'escriptor assassinat el 1940 per Stalin, no l'havien d'entendre perquè l'hi publiquessin. Ferrater era un d'aquells de qui diem "aquest tio, que fort que va". Era un caradura, com va veure José María Valverde.

Llegeix "Maîtresse de poète", recuperant les anotacions d'una llibreta, en què havia procurat parafrasejar el poema per entendre'l. En els poemes de Ferrater, no sempre veus què acaba de dir, però hi veus la textura del discurs, el joc d'ironia, les relacions internes. Enric VIII, es va encapritxar de la criatura Anna Bolena o de la figura que havia creat Wyatt?

Cornudella admet en aquesta conferència que hi ha evolució en la poesia de Ferrater, que Teoria dels cossos presenta tot de novetats respecte als dos llibres anteriors --en contrast amb la idea persistent de Cornudella, que Ferrater és un poeta amanerat (en el sentit positiu del terme, que indica que el poeta ha estat capaç de construir-se una manera). Ara: aquesta evolució el porta cap a un carreró sense sortida, en opinió de Cornudella, i per aquest motiu deixa d'escriure'n. L'epígraf de Jill Jarrell que encapçala Les dones i els dies és en aquest sentit molt seriós, i anunciaria el motiu pel qual deixa d'escriure.

Gabriel Ferrater, conclou Cornudella, es va cansar de fer poemes com els de la cinquena secció i ens va donar el gran exemple de plegar com a poeta. Amb el temps, el seu model de llengua ha germinat.

***

Dues observacions laterals, espigolades de la conferència:
  • "In memoriam": esplèndid, boníssim, el millor sobre la guerra civil espanyola
  • "Prop dels dinou": una picardia de seductor adult
--

dijous, 29 de novembre del 2012

Els Joves i els Dies: Congrés Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬
"volver indefinidamente a ellos
como se vuelve a las cosas buenas de la vida" 
José María Valverde,
a propòsit de la relectura dels poemes de Ferrater

Els Joves i els Dies: Congrés Gabriel Ferrater. Universitat de Lleida, 28 de novembre de 2012

He tingut el goig d'assistir a aquest Congrés, que ha durat tot el dia, a la Facultat de Lletres de la Universitat de Lleida, convidat per la professora Núria Perpinyà, a instància de Joan Manuel Pérez i Pinya. Anoto en aquest apunt les meves primeres impressions:
  • Actualització: El Congrés, dividit en 7 vídeos, que inclouen el recital del vespre, està disponible en el canal de Filologia Catalana de la Universitat de Lleida a YouTube
  • El Congrés comença a les 9.30 h, amb la presentació, a càrrec del professor de la Universitat de Lleida Xavier Macià (amb presència de Núria Perpinyà i el degà Joan Busqueta i els estudiants del comitè organitzador), d'una exposició sobre Gabriel Ferrater a la Biblioteca de la Facultat de Lletres. L'exposició consisteix en dues vitrines amb primeres edicions dels seus llibres i una selecció de cartes i postals que havia rebut com a destinatari --una documentació que ha resultat un dels plats forts del Congrés. Macià destaca l'empenta dels alumnes en l'organització del Congrés, i l'aposta per una certa temeritat, en contrast amb actes acadèmics més formals.
  • Les comunicacions i taules rodones tenen lloc a l'aula 2.13 de la Facultat de Lletres, aula habitual de les classes de la professora Núria Perpinyà. La foto que copio al final de l'apunt és la que es projectava a la pantalla, amb el títol del Congrés en sobreimpressió. Les intervencions s'enregistren al llarg del dia en vídeo i àudio.
  • Laia Rubia, secretària del Congrés, dóna la benvinguda, esmenta el suport de Joan Manuel Pérez i Pinya i destaca la pàgina sobre Gabriel Ferrater a Facebook, creada per una mexicana (supera el miler de seguidors).
  • Meritxell Aguilar, Francesc Gualdo i Andrea Vizcaíno exposen i valoren l'enquesta feta als estudiants de primer de grau sobre Gabriel Ferrater. Carlota Camarasa presenta una comunicació complementària amb el títol "La recepció de Gabriel Ferrater".
  • Laura Aubets, Alba Bosch, Roser Matas i Ariadna Morreres presenten la tria d'un treball en curs: "Edició de cartes manuscrites a Ferrater (1961-1966: primers comentaris a la seva obra)". Es tracta d'una documentació cedida per Joan Ferraté a Jordi Cornudella, que, com a marmessor del llegat de Gabriel Ferrater, l'ha cedida a la Universitat de Lleida. De cartes, n'editaran 11, amb els comentaris i notes pertinents. N'hi ha de José María Valverde, José Agustín Goytisolo, Rosa Leveroni, Pere Bohigas, Vicente Aleixandre, Josep Maria Arnavat, Josep Pla... La majoria corresponen al breu període del març al juny del 1961, en resposta a la tramesa particular que Ferrater havia fet de Da nuces pueris. En el cas d'Aleixandre, hi ha cartes de resposta a la tramesa dels tres llibres que van constituir Les dones i els dies. El conjunt de cartes, ja digitalitzat, s'inclourà en la Càtedra Màrius Torres.
  • Francesc Gualdo, Andrea Vizcaíno i Meritxell Aguilar, estudiants de segon, interpreten tres poemes: "Esparver", "Ídols" i "La vida furtiva".
  • Jordi Cornudella fa la conferència central del Congrés, "Les posteritats de Gabriel Ferrater" --excel·lent, mereix un apunt específic.
  • Arnau Barios, Miquel Desclot i Enric Blanes participen en la taula rodona que tanca el matí. Desclot hi explica els seus records com a alumne del darrer curs de Ferrater, i recita un fragment de la seva "Antielegia inacabada". Arnau Barios es concentra en la qualitat de la llengua de Ferrater, i en la intensitat amb què la seva lírica eròtica s'allunya de la tradició per la peculiar impostació de la veu del poeta, que té sempre present l'amant com a persona. Enric Blanes exposa l'experiència del bloc Un fres de móres negres i de la revista Veus baixes. Enric Juste, el director del documental Metrònom Ferrater, havia de participar en aquesta taula rodona, però no pot assistir-hi per malaltia.
  • Havent dinat, la sessió es reprèn amb la taula rodona "Gabriel Ferrater vist per poetes joves", amb la presència d'Eduard Batlle, Eduard Carmona, Meritxell Cucurulla-Jorba, Àngels Marzo, Esteve Plantada i Adrià Targa. Josep Maria Rodríguez excusa la seva absència i envia un text, que Àngels Marzo llegeix.
  • Alba Bosch, Roser Matas i Ariadna Morreres, estudiants de quart, interpreten respectivament els poemes de Ferrater "Cambra de la tardor", "Posseït" i "In memoriam". Amb Laura Aubets, presenten també la nova entrada "Gabriel Ferrater" a la Viquipèdia, i anuncien que la traduiran a diversos idiomes.
  • Sílvia Pons, Enric Virgili i Enric Casassas clouen els actes de l'aula 2.13 amb una taula rodona. Sílvia Pons és poeta i treballa en l'àmbit audiovisual. Enric Virgili, que va formar part de l'equip del documental Metrònom Ferrater, ens rescabala de l'absència d'Enric Juste amb l'anècdota de la localització de Jill Jarrell, que van poder entrevistar a Londres i després a Barcelona per la casualitat que Jarrell hagués enviat un missatge de correu, al cap de molts anys, a l'agent editorial Carme Balcells el dia abans que Enric Juste i l'equip passessin a entrevistar-la. Comenta també que la lectura de poemes, en el documental, que va fer Rosa Novell, no és satisfactòria, potser perquè Ferrater és difícil de recitar. Planteja, com a reflexió final, la necessitat de posar en evidència la impostura de la poesia contemporània, que té un públic del tot minoritari que simula o pretén que la poesia és un gènere essencial i quasi popular. Enric Casasses aborda una altra faceta del paper de la poesia en la societat, recordant que tothom sabia poemes fins a final del segle XIX, i que la poesia contemporània és una reserva de llibertat i una font directa d'experiència de la vida, al marge del discurs dogmàtic dominant. Ens recorda que molts poetes coetanis de Ferrater també van optar pel llenguatge planer, però que només ell perdura, pel treball eficaç sobre aquest llenguatge combinat amb la fortalesa de la seva dicció.
  • El Congrés culmina al Cafè del Teatre, en un espectacle amb dues parts, que comença a les 19.30 h: [1] els poetes joves de la taula rodona del principi de la tarda llegeixen -amb un nivell general molt bo-- el text, la "poètica", que figurava al final de Da nuces pueris i un grapat de poemes de Ferrater, i [2] llegeixen també un fragment de Foix, "Una tarda de diumenge amb Gabriel Ferrater", i uns quants poemes d'ells mateixos. Entre els poemes de Ferrater, recordo "Mecànica terrestre", "Neu", "Noies"; "Ídols", "Úter", "Joc"; "Caragol", "Les mosques d'octubre", "La confidència"; "Boira", "La mala missió"; "Els aristòcrates", "Dits"; "Si puc", "Josep Carner", i un fragment d'"In memoriam" i un del "Poema inacabat" --no m'he pogut quedar fins al final de la segona part, perquè perdia el tren.

Foto projectada a l'aula 2.13 de la Facultat de Lletres
durant el Congrés

Una taula rodona del matí: de l'esquerra a la dreta, Enric
Blanes, Arnau Barios i Miquel Desclot (amb el micròfon);
d'esquena, tallat, Jordi Cornudella
(foto cedida per Núria Perpinyà
)

Apunt revisat el 4 d'abril de 2015
--

dimecres, 31 d’octubre del 2012

Mallafrè1974

¬¬¬¬¬

Mallfarè, Joaquim. "Apropament, ni que sigui provisional, a un esbós de biografia de l'agònic Homo Poeticus Gabriel Ferrater". Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 257, abril de 1974), pàg. 10-11

L'article es va incloure en el monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater per la Revista del Centre de Lectura de Reus. Devia constituir en aquell moment una novetat notable. Seguint un fil biogràfic sintètic i a la vegada substanciós, Mallafrè exposa breument els precedents familiars; destaca la solitud dels dos germans, al Mas Picarany, allunyats dels companys, enmig del camp i les lectures; apunta detalls biogràfics, algun de mític; explica el suïcidi del pare, el 1951 --que Gabriel Ferrater mai va evocar en els seus textos--; repassa els diferents interessos de Ferrater i vicissituds personals:

"Aquestes provatures, la curiositat universal i la insatisfacció de la feina feta en un moment determinat amb la consegüent ruptura sense concessions, fruit d'una crítica severa amb ell mateix, d'una ironia intel·ligent envers la seva pròpia producció --potser llevat dels seus versos-- són constants a la seva vida. No era indulgent amb els altres perquè començava no sent-ho amb ell mateix. No perdonava l'estupidesa." (pàg. 10)

--

dijous, 20 de setembre del 2012

Quina era la posició política de Gabriel Ferrater?

¬¬¬¬¬
"Jo no corro fires amb mules
per carregar de certituds:
si un dia en tinc, hauré perdut
llibertat de renunciar-hi
i és a ser lliure que em vull hàbil.
(Si vols marxants de certituds,
et diré noms: en sé més d'un)"
(Fragment del "Poema inacabat")

Al cap de tres dies de la manifestació per la independència, amb el lema "Catalunya, nou estat d'Europa", l'11 de setembre de 2012, que va aplegar més d'un milió de persones a Barcelona d'acord amb la premsa internacional, l'excel·lent editor Andreu Jaume va publicar un article polític al diari El País amb el títol "La gran estafa". Discrepo de la posició que hi defensa, i considero el seu article tendenciós i anodí. La raó d'ocupar-me'n és que cita Gabriel Ferrater com a autoritat principal per sostenir la seva argumentació.

L'artista abans conegut com a Subal Quinina es va queixar al Twitter d'una mentida o badada que hi havia cap al final de l'article d'Andreu Jaume. A David Figueres, que l'admirava, se li va manifestar com un representant de la caverna. Joan Manuel Pérez i Pinya em deia en un missatge que l'article l'havia deixat descol·locat. I Raül Garrigasait demanava si hi havia cap estudi sobre els intents de l'espanyolisme d'apropiar-se la figura de Gabriel Ferrater. En Joan Manuel confirmava que no, i en Raül m'impel·lia a escriure aquestes línies --en què trobarà, al final de tot, una resposta a la seva pregunta que em sap greu no haver recordat al moment. Mentrestant, l'article d'Andreu Jaume acumula avui 732 tuits i 3.082 m'agrada entre els lectors del diari El País --normal.

Començo per tractar de sintetitzar, sense deformar-la, l'argumentació d'Andreu Jaume, paràgraf a paràgraf (els set mil caràcters que ocupa l'article es reparteixen en quatre paràgrafs, dels quals el tercer aprofita una observació aguda de Ferrater i el quart l'esmenta per tancar l'article, fent-li corroborar la posició de Jaume):
  1. Una de les idees polítiques dominants en la generació de Jaume és la identificació de nacionalisme i esquerra. Encara ara, si planteges determinats dubtes respecte al disbarat de l'Estat de les Autonomies, propiciats per la crisi econòmica, social i política, et qualificaran de fatxa. Hi ha fins i tot innocents ciutadans que, ancorats en les velles idees, creuen que els partits Unió, Progrés i Democràcia o Ciutadans són d'extrema dreta.
  2. A Catalunya, Convergència i Unió, en complicitat amb els catalanistes --esmenta ERC i el PSC--, sublima els problemes socials i tapa casos de corrupció com el del Palau de la Música tornant a escenificar amb èxit el drama sensacionalista de l'enfrontament amb una Espanya que pretén frustrar les aspiracions fiscals catalanes.
  3. Andreu Jaume hi cita i comenta una observació aguda i ben argumentada de Gabriel Ferrater, que a mi també m'havia cridat l'atenció. Aquesta observació, a la frase amb què tanca el tercer paràgraf, el més llarg de l'article, li farà tant de servei que li explicarà tot el procés polític dels darrers anys i, de pas, li donarà munició per tirar contra Xavier Sala i Martín i la idea que una Catalunya independent tindria una situació econòmica sana. L'argument que Ferrater proporciona a Jaume prové d'una conferència, del 1967, inclosa a Tres prosistes: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla (Barcelona: Empúries, 2010, pàg. 27). Vaig escriure un apunt en aquest mateix bloc, arran de la publicació del llibre, que pretenia resumir-ne el més rellevant; de manera més rotunda que Jaume i tot, hi destacava que "Ferrater considera que el mal crònic de la literatura catalana moderna és el catalanisme --afirmació que implica que una ideologia, el catalanisme, dificulta als autors la interpretació de la realitat; els porta a interpretar, per mera facilitat, les discòrdies socials com una esquemàtica discòrdia entre Catalunya i la resta d'Espanya".
  4. A la seva generació, diu Jaume, li urgeix denunciar l'estafa política del nacionalisme, que és reaccionari i que impedeix la formulació d'un pensament propi i matisat, complex, intel·ligent i arriscat. És possible i elemental cultivar el català i el castellà; denunciar la corrupció i l'abús de poder, independentment del color polític; sentir-se espanyol, català o pigmeu (és el que han defensat, jugant-s'hi la vida, els dirigents del PP al País Basc, i molts del PSOE, davant de la més depurada essència del franquisme i la seva opressió ideològica que queda a Espanya). Assumir avui aquest risc de la intel·ligència coincideix amb la posició del mateix Gabriel Ferrater, que es va suïcidar a l'abril de fa 40 anys, "conmemorados con un sepulcral silencio de la sociedad catalana".
Anem primer per la mentida o badada del final de l'article d'Andreu Jaume que li va saber greu a Subal Quinina, i a mi també. La societat catalana sí que va commemorar l'aniversari de Gabriel Ferrater, concretament els 90 anys del naixement, el 20 de maig. Què podia ser millor per vivificar Ferrater que l'aparició del número 0 de la revista Veus baixes, 272 pàgines sobre Ferrater, amb aportacions de primera línia i revisions de la seva obra des de nous angles? El típic sarau institucional, segur que no. I en canvi, sí que és memorable l'homenatge popular del mateix 20 de maig a les xarxes socials, en què l'optimista etiqueta #90ambFerrater --que contrastava amb el planyívol #40senseFerrater d'unes setmanes abans-- va arribar a trending topic.

Seguim per l'argumentació central de l'article. Andreu Jaume no tergiversa pas Ferrater. L'utilitza mitjançant la fal·làcia consistent a citar-ne un text representatiu --molt ben triat-- i extrapolar-lo a les posicions que defensa. Jo també hi sé jugar, i puc argumentar que el risc de la intel·ligència representat per Ferrater, perseguidor infatigable i íntegre d'un pensament propi, matisat, complex, sense certituds, es manifesta sobretot en la seva opció pel català com a llengua de la seva poesia i la seva recerca lingüística, malgrat la conculcació dels drets lingüístics elementals dels ciutadans espanyols que parlaven català --privats fins i tot d'escola i premsa en la seva llengua--; puc afegir que la seva activitat intel·lectual i cívica indica una denúncia força explícita, en una època de falta de llibertat i repressió policial, de la corrupció i l'abús de poder colossals que es concentraven a Madrid --i només em cal recordar el cas del seu amic José María Valvede--, i podria afegir encara, aprofitant també una conferència de la mateixa època, que, si Ferrater va criticar amb acritud Francesc Cambó, per haver-li fet traduir Plutarc a Carles Riba, em costa imaginar-me què devia dir en privat sobre la repugnant marginació de Riba de la universitat espanyola. Fins i tot parafrasejaré, en favor de la meva argumentació, la darrera frase de l'article de Jaume, la del silenci sepulcral: "És l'actitud que va mantenir sempre, per cert, Gabriel Ferrater, del naixement de qui es van complir al maig 90 anys, sepultats en el complet i deliberat silenci de la sempre hipòcrita societat espanyola.".

Què tenim? Un article polític vulgar, carregat d'ideologia --ai!-- i articulat al voltant de la citació brillant d'un dels grans autors catalans del segle XX, amb la finalitat de plantejar una fal·làcia que el situa al costat de la posició defensada per l'articulista. L'operació es rebla amb una mentida o badada per fer pujar l'emotivitat final del text, prou ben escrit en general. Ara: com que ja podem imaginar que Andreu Jaume hi pot plantejar l'objecció fàcil de recordar-nos que la seva citació de Ferrater es refereix inequívocament al nacionalisme català, potser val la pena que ens fixem en el que diu Ferrater en una conferència inclosa en el llibre Foix i el seu temps (Barcelona: Quaderns Crema, 1987, pág. 14-16). És un text del 1967, precisament dins del mateix cicle de conferències que cita Jaume, en què fustiga també el nacionalisme, d'un altre país:

L'octubre del 38 es va celebrar a Londres un congrés del Pen Club, on hi va anar Riba com a delegat català. Els delegats francesos eren Jules Romains, el novel·lista, un home teòricament d'esquerra, alumne de l'École Normale, un escriptor competent, encara que potser poc creador, i que devia ser --sembla-- completament emancipat de prejudicis, i Benjamin Crémieux, un crític jueu, intel·ligent; aquests eren els delegats francesos. I, aleshores, en obrir-se el congrés (això era poc després del pacte de Munic), els delegats txecoslovacs van demanar que es votés una moció en protesta contra la traïció del govern francès i el govern anglès a Txecoslovàquia. Aquesta moció va ser aprovada pels delegats anglesos. Va ser aprovada, amb entusiasme, per tots els delegats, més o menys, de tots els països. En canvi, va ser rebutjada d'una manera absolutament histèrica per Jules Romains. Bé: la moció va ser aprovada, i després, tornant en el tren que els portava de Londres a París, Riba va fer el viatge en un compartiment amb Jules Romains i amb Crémieux. I em contava que Romains va ser un malson grotesc, perquè estava encès d'ira que algú hagués gosat dir que la France immortelle no havia quedat bé. És a dir que a Jules Romains, tot i que era de l'École Normale, tot i que havia passat pel socialisme del començament de segle, tot i això, no se li podia de cap manera treure de dins el cervell l'obsessió patriòtica que havia assimilat de la seva classe. Hi havia el vell Crémieux, amb la seva barba, que no deia res, perquè el vell Crémieux resulta que era jueu. Naturalment, què els va passar a totes aquestes tres persones? Riba va viure uns quants anys sinistres d'exili a França, Benjamin Crémieux va morir en un camp de concentració, i Monsieur Jules Romains es va passar la guerra a Nova York com a director de l'Institut Francès i defensant la France immortelle.

La citació anterior va seguida d'una puntualització que, ja per acabar, ens divertirà. Ferrater hi diu, el 1967, que "una reacció de patriotisme histèric com la del senyor Jules Romains, aquí només la poden tenir els imbècils i els qui són professionals de reaccions d'aquestes"; és inimaginable "en un escriptor d'un nivell d'intel·ligència mitjà espanyol" --inimaginable, explica, per la manca d'educació en què creixen els escriptors espanyols i catalans, una altra observació aguda. No sé pas què diria Ferrater ara, quan veiem què passa quan algú qüestiona l'Espanya immortal, si és que els reaccionaris espanyols no arriben al nivell mitjà o hi proliferen els profesionals o bé ha acabat per triomfar amb l'Estat de les Autonomies una determinada educació, en el sentit d'inculcació de valors i prejudicis --una càrrega de certituds.

Només em queda respondre la pregunta de Raül Garrigasait --autor, per cert, del pertinent assaig "El gos cosmopolita". Núria Perpinyà, en el seu minuciós llibre Gabriel Ferrater: recepció i contradicció --que ara tinc ganes de rellegir, perquè recordo que, exasperat pel seu detallisme, vaig ser injust en l'apunt que hi vaig dedicar--, va caracteritzar amb acuïtat els intents d'espanyolitzar Ferrater tot inserint-lo en el grup de la revista Laye, intents en els quals destacaria el benemèrit --malgrat tot-- Laureà Bonet, que tractava d'inflar la importància dels poetes castellans dels anys 50. Crec que també Carme Riera ha patit una certa incomoditat respecte a Ferrater en tractar del que anomena Escola de Barcelona, en el llibre dedicat a estudiar la irrupció poètica de Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo.

Creieu-me, lectors d'aquest bloc: he confiat molts anys, més il·lús que ningú, que una entesa cordial amb Espanya era possible. Però, com a persona lliure que sóc, deixaré d'existir abans d'admetre qualsevol nova claudicació que el Govern espanyol ens proposi, i en aquest punt em penso que expresso el sentiment de Catalunya.

***

PS del 22 de setembre de 2012: "Detesto les cases on fa fred i les ideologies", va escriure Gabriel Ferrater en l'epíleg a la Da nuces pueris.

***

PS del 26 de setembre: Cartes a l'Helena i residu de materials dispersos inclou una entrevista de Roberto Ruberto, del 1969, que havia de formar part d'un llibre d'entrevistes a autors internacionals (hi figuraven Saul Bellow, Pablo Neruda...), llibre que no es va arribar a publicar per la mort sobtada de Ruberto. Joan Ferraté va poder recuperar feliçment l'entrevista, en què Gabriel Ferrater s'esplaia també sobre política, sense por de la censura. Hi diu que Catalunya és un país ocupat, a la vegada que carrega contra el nacionalisme. Aquest fragment és potser definitiu per comprendre la seva posició (pàg. 157): "una cosa que detesto, potser més que cap altra en el món, és el nacionalisme: nacionalisme català, nacionalisme espanyol, nacionalisme europeu, nacionalisme occidental; detesto tots els nacionalismes, però això no obsta perquè a Catalunya hi hagi una situació anormal. La contradicció és aquesta: que vivim quasi en un estat d'ocupació, i en canvi els diners els tenim nosaltres.".

***

PS del 29 de setembre: Gabriel Ferrater comença el "Poema inacabat", l'extensa narració inspirada en els poemes èpics de Chrétien de Troyes, amb un reguitzell de versos inicials de dedicatòria, en què parla dels mestres i els amics, i homenatja els amants de la literatura medieval. Així, dedica el seu poema també a Jaime Gil de Biedma:

I a Jaime Gil, que si fa ús
d'edat mitjana, no en fa abús,
però té sextina i albada,
i a Lluís que l'acompanyava
quan van venir a Cadaqués
ja fa deu dies amb escreix,
i em van portar una cantimplora
(dic ampolla) d'alcohol de Scotland,
ara els recordo aquell passeig
en una tarda de mareig
quan, més enllà de S'Arenella,
vam anar explorant les trinxeres
que són obra dels enxufats
de la guerra de fa vint anys,
i obra instructiva: les trinxeres
que mostren com es perden guerres
(he volgut assonantar guerx
per mostrar com s'esguerra un vers).
Helena, enxufat signfica
aquell que d'anar al front s'esquiva
sense amagar-se: diplomat
i amb mapa i prismàtics armat
vigila costes, veu espies,
denuncia i clava pallisses.

Curiosament, en el debat de política general amb què s'ha tancat la legislatura del Parlament, que va culminar amb la resolució en favor del dret d'autodeterminació, aprovada per una àmplia majoria dels diputats (amb abstenció socialista, i vots en contra del Partit Popular i de Ciutadans), hi va irrompre Jaime Gil de Biedma. Maria Vila es queixava, consternada, al Twitter, que Jordi Cañas acabava de citar-ne un fragment per tancar la darrera intervenció en el debat del partit Ciutadans. La transcripció provisional del Ple es pot consultar ja al web del Parlament. Cañas fa un atac vehement contra la gestió del Govern presidit per Artur Mas, un atac en què el dret a decidir s'interpreta com una cortina de fum. "Y les voy a citar un fragmento de un poema de Jaime Gil de Biedma, otro catalán, otro barcelonés que no sería de los mejores, pero para mí es de los firmes, de los que no abren cajas de Pandora, sino que tiende puentes y quiere reformar y no romper, y quería unir y no dividir, que es lo que quiere Ciutadans.". Va llegir a continuació la meitat de la quarta estrofa, la cinquena i la sisena estrofes de sis versos i el darrer tercet de la seva sextina "Apología y petición", magnífic poema.

Hi ha un brillant text del mateix Jaime Gil sobre el seu interès per la literatura medieval i la seva tria de la sextina, que val la pena de recordar abans de llegir el seu poema sencer. En copio dos fragments, que el lector interessat podrà completar encara amb la carta de Jaime Gil a Joan Ferraté de 9 de novembre de 1962, en què l'avisa que "confieso que me divertí, quizá demasiado, una vez encontrada la solución, en hacer lumpen-marxismo al nivel de nuestros más impacientes konsomoles, cosa que, también, me abstengo cuidadosamente de hacer --por razones de convicción moral e intelectual-- cuando escribo en verso suelto." (Joan Ferraté. Jaime Gil de Biedma: Cartas y artículos. Barcelona: Sirmio - Quaderns Crema, 1984, pàg. 71-78):
  • "[...] De la sextina de Herrera, que es floja, aprendí que en las seis palabras a repetir, a lo largo de las seis estrofas de seis versos, y en los tres versos del cabo, deben evitarse las que tradicionalmente conllevan resonancias metafóricas ―nieve, llama o cristal, por ejemplo: la repetición sistemática las vacía de todo sentido, convirtiéndolas en comodines―. Conviene escoger palabras cuyo valor musical o afectivo la repetición intensifica  ―río, montes, noches, selvas...― que es lo que hace Sydney, y lo que seguramente hubiera hecho Garcilaso, o acogerse al ejemplo de Arnaut Daniel, el inventor y miglior fabbro, decidiéndose por las palabras menos poéticas del mundo fiado en que la mera repetición las irá enriqueciendo."
  • "La idea de utilizar una forma rara, artificiosa y difícil, según suelen considerar los preceptistas ―los poetas sabemos que las formas artificiosas son las más agradecidas y las menos difíciles―, para escribir un poema sobre España, un poema social, era ciertamente irónica pero no frívola. Del Noventa y Ocho para acá, la evolución del tema de España en nuestra poesía se asemeja más a la de un tópico literario medieval que a la de un tema literario moderno. Además, que se trata de un asunto poco apropiado para escribir un poema moderno. En cuanto realidad, España no es abarcable imaginativamente por la particular experiencia inmediata de nadie, y el supuesto fundamental que da forma a la poesía moderna, ya lo dice Robert Langbaum, reside en la noción de que “la aprehensión imaginativa obtenida a través de la experiencia inmediata es lo primordial y cierto, en tanto que la reflexión analítica que la sigue es secundaria y problemática”. Puesto a encararme desde el primer momento por los aéreos dominios de lo secundario y de lo problemático, me pareció prudente trabajar con la red; de ahí el recurso a un esquema formal preestablecido, a la sextina. Las formas obligadas tienen la ventaja de neutralizar hasta cierto punto las incomodidades inevitables en esa relación tan antigua, tan cordial y tan sólidamente fundada en el malentendido que cada lector a su modo postula entre verdad y poesía, gracias a ellas, pueda más lo que el poema es que lo que el poeta dice.".
Gaudim ara d'"Apología y petición", el poema, de l'any 1962, de Jaime Gil de Biedma, inclòs al llibre Moralidades (publicat a Mèxic el 1966, per culpa de la censura). El reprodueixo sencer:

¿Y qué decir de nuestra madre España,
este país de todos los demonios
en donde el mal gobierno, la pobreza
no son, sin más, pobreza y mal gobierno
sino un estado místico del hombre,
la absolución final de nuestra historia?

De todas las historias de la Historia
sin duda la más triste es la de España,
porque termina mal. Como si el hombre
harto ya de luchar con sus demonios,
decidiese encargarles el gobierno
y la administración de su pobreza.

Nuestra famosa inmemorial pobreza,
cuyo origen se pierde en las historias
que dicen que no es culpa del gobierno
sino terrible maldición de España,
triste precio pagado a los demonios
con hambre y con trabajo de sus hombres.

A menudo he pensado en esos hombres,
a menudo ha pensado en la pobreza
de este país de todos los demonios
Y a menudo he pensado en otra historia 
distinta y menos simple, en otra España 
en donde sí que importa un mal gobierno.

Quiero creer que nuestro mal gobierno 
es un vulgar negocio de los hombres 
y no una metafísica, que España 
puede y debe salir de la pobreza, 
que es tiempo aún para cambiar su historia 
antes de que se la lleven los demonios. 

Porque quiero creer que no hay tales demonios. 
Son hombres los que pagan al gobierno,
los empresarios de la falsa historia 
son aquellos quienes han vendido al hombre, 
los que le han convertido a la pobreza 
y secuestrado la salud de España. 

Pido a España que expulse esos demonios, 
que la pobreza suba hasta el Gobierno, 
que sea el hombre el dueño de su historia. 

No m'entretindré pas a comentar l'abús hermenèutic del diputat Cañas. El que em fa gràcia, més aviat, és que el poema en qüestió admet també una lectura deconstructiva de caràcter oposat, protoindependentista, en què una Espanya sense Catalunya, encetant una nova història, es desfà dels seus dimonis, i els seus homes, superada una purga de pobresa, obtenen finalment el merescut bon govern.

  • David Figueres ha tingut l'encert de recordar-nos l'escrit de Jaime Gil de Biedma, "A propósito de un manifiesto surrealista", publicat el 27 de març de 1981, en resposta a un manifest contrari a la normalització lingüística.
***

PS del 15 d'octubre: Feia dies que em voltaven pel cap uns versos del "Poema inacabat", que he localitzat. Són el final d'una llarga tirada narrativa, en què interpel·la Helena Valentí, la destinatària del poema, amb moltes digressions i al·lusions... El que m'importa és constatar que ja no tenim por:

[...] el país
l'empesten fàstics repodrits
per una por llarga. I entendre
sé prou bé que és millor que témer,
però què vols fer-hi? Som tots
(que no em protesti el mot de Hobbes
perquè, de pas, el crido a lleva)
fills de l'espanyol i la seva 
muller de sempre, que és la por.
De muralles contra la por,
els possessius que som els homes
només ens n'aixequen les coses.
Com vols no veure'ns esverats,
els qui vivim tan desmoblats?

--

divendres, 14 de setembre del 2012

Ollé1997

¬¬¬¬¬

Ollé, Manel."Geometria, cinemàtica, mecànica i poètica dels cossos en moviment", pàg. 273-284 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Una ponència una mica desigual, al meu parer: conté observacions il·luminadores, que la fan digna de lectura, però, malgrat un plantejament prometedor, es redueix a un enfilall d'aportacions de detall menys rellevants que no havia esperat. El plantejament prometedor comença per reconèixer la voluntat de racionalització de la poesia de Ferrater i el seu interès seriós per la filosofia analítica i l'àlgebra. Ollé cita la col·laboració amb Eduard Bonet --autor d'un dels llibres cabdals sobre Gabriel Ferrater. I la primera il·luminació és fixar-se en Wittgenstein i les Investigacions filosòfiques. Aquesta ponència deu ser el text que ha defensat amb més claredat la presència de Wittgenstein en la poesia de Ferrater, que té un esment explícit en el "Poema inacabat" --jo crec que, implícit, Wittgenstein també és darrere de l'actitud moral dels versos finals d'"In memoriam". Ollé ens precisa que Investigacions filosòfiques es va publicar en alemany el 1957, en anglès el 1958, en francès el 1960:

"La nostra proposta és llegir aquestes [els epígrafs de l'algebrista Paul Dubreil que encapçalaven les tres seccions de Teoria dels cossos] i altres irrupcions del llenguatge científic en la poesia de Gabriel Ferrater com a indicis d'una operació poètica de més abast." (pàg. 275)

El que succeeix a continuació és que les aportacions d'Ollé a la lectura dels poemes són massa trivials, un cop afirmada --segona observació brillant-- la importància d'entendre primordialment el cos, en la poesia de Ferrater, com a matèria i objecte, i un cop assignat al llenguatge poètic un radi d'acció superior al dels enunciats lògics. "Mecànica terrestre" és el primer poema citat i és segurament el poema de Les dones i els dies que admet de forma més productiva l'especulació amb les ciències físiques. En canvi, la lectura d'"Els jocs", el poema citat tot seguit, perilla de descarrilar de seguida que Ollé hi repeteix tal qual la interpretació pseudocientífica de "Mecànica terrestre": "El poema es clou amb la suggestió especulativa al voltant del resultat del càlcul que les incògnites dels cossos contemplats en correlació susciten" (pàg. 278). No sé veure en els darrers cinc versos del poema cap al·lusió ni paròdia de l'enunciat d'un problema de física, mentre que sí que hi ha una reflexió sobre la nostra incerta atribució individual de sentits a la realitat que ens envolta.

Ollé acaba abandonant, de fet, la idea del cos com a estricte objecte o matèria física, i passa a acumular proves de detall, en un reguitzell de poemes (en què majoritàriament apareix la paraula cos), que confirmen l'encert de l'observació que el cos, en la seva fisicitat primigènia --demano disculpes per no saber-ho expressar millor--, és una noció bàsica en la poesia de Ferrater.

La ponència culmina amb una bona lectura de "Signe", lectura que Ollé ha perfeccionat posteriorment.

--

dissabte, 18 d’agost del 2012

Marcer1997


¬¬¬¬¬

Marcer, Elisenda."'La vida furtiva', de Gabriel Ferrater i el vers 138 de The Waste Land de T. S. Eliot: una operació de lectura entre dues línies estètiques", pàg. 265-271 [ponència llegida en el simposi que va tenir lloc a Barcelona el 22 i 23 de maig de 1997], dins Oller, Dolors, i Subirana, Jaume, ed. Gabriel Ferrater, 'in memoriam'. Barcelona: Proa, 2001, 410 pàg.

Breu ponència que té el mèrit de desempallegar-nos de manera definitiva de la interpretació anodina, de mera denúncia de la repressió policial franquista, que alguns havien donat al poema, prenent-lo com a exponent de la poesia social (per exemple, la famosa antologia de Molas i Castellet del 1963) --ja Enric Bou, en el mateix simposi, havia combatut de passada aquesta interpretació. Marcer aprofita la pista de Joan Ferraté, en una nota a la seva traducció i comentari de La terra gastada, d'Eliot, que diu "Potser la millor manera d'entendre aquest vers [Pressing lidless eyes and waiting for a knock upon the door; en la traducció de Joan Ferraté, "afeixugant-nos els ulls sense parpelles i esperant que tustin a la porta"] és llegir-se 'La vida furtiva', de Gabriel Ferrater." (pàg. 132 de l'edició de Joan Ferraté).

A partir de la pista, Marcer enumera les coincidències i diferències entre els textos de Ferrater i Eliot, i hi reflexiona:
  • Hi coincideix el motiu: la situació d'angoixa davant d'un fet desconegut.
  • Difereixen en l'estètica, de "clara arrel simbolista" en el cas d'Eliot, amb una veu dominant, la del poeta que s'adreça al públic, que es contraposa amb el jo de Ferrater i la plasmació del concepte en una anècdota.
Metodològicament, Marcer es concentra en el vers 138 i segueix de manera literal la nota de Joan Ferraté. Li hauria donat més joc contrastar el context del vers 138 de The Waste Land amb el poema de Ferrater.

--

dimarts, 31 de juliol del 2012

Florit2012

¬¬¬¬¬

Florit, Jordi. "Mutilats de tu. Possibles línies d'anàlisi del poema 'El mutilat' de Gabriel Ferrater a partir dels estudis desenvolupats per Salvador Iborra". Forma: Revista d'Estudis Comparatius Art Literatura Pensament, núm. 5, primavera de 2012, pàg. 49-58

Noble i complet article de Jordi Florit, publicat dins el número d'homenatge de la revista Forma, de la Universitat Pompeu Fabra, en memòria de Salvador Iborra. Florit resumeix el treball de recerca d'Iborra, "Lectures mutilades: suplementarietat i divergències a l'entorn d'un poema de Gabriel Ferrater", presentat el 13 de setembre de 2011 --setze dies abans de ser assassinat-- davant del tribunal del Màster en Literatura, Art i Pensament de la Universitat Pompeu Fabra. Interessat en Gabriel Ferrater i en la crítica literària contemporània, Florit adverteix que, "honestament, he de reconèixer que llavors [al cap de pocs dies de la presentació] i encara avui el seu treball no em va convèncer gaire." (pàg. 50), si bé li reconeix l'ambició i l'interès, quasi generacional, pels estudis postestructuralistes.

El treball es divideix en tres parts:
  • una introducció a la deconstrucció
  • una síntesi, que és el nucli del treball, de les posicions crítiques de Perpinyà, Julià i Oller (la que rep més atenció és Perpinyà)
  • una molt breu lectura del poema "El mutilat", de Gabriel Ferrater
Florit cita in extenso la conclusió del treball de recerca:

El que aquesta brevíssima lectura disseminativa miraria de subratllar és que resultaria equívoc mirar d’instaurar el subjecte escindit dins de la inestabilitat del sistema tropològic del poema, i que fóra més venturós argumentar que el desdoblament del subjecte en el poema actua com la desidentificació motivadora de la recerca dolorosa de la formalització impossible d’un sentiment indefinible, el qual, en ser formalitzat i definit, seria automàticament exorcitzat, com s’espera que passe quan el subjecte escindit, com a metàfora d’aquest sentiment, desaparega.

El gruix de l'article és la lectura de Florit d'"El mutilat" (pàg. 53-58), inspirant-se en els pressupòsits del treball de recerca d'Iborra. Tanmateix, comença donant context al poema (pàg. 53-55): l'inscriu en la temàtica de l'amor no correspost; descriu el desdoblament de la primera i tercera persones davant del tu de l'estimada; repassa ràpidament les posicions de Jordi Sala, Pere Ballart i Arthur Terry; recorda els detalls de l'anècdota biogràfica que és a l'origen del poema, i el relaciona amb “Posseït”, a l'altre extrem de la ruptura amorosa, d'acord amb Jordi Cornudella.

Florit es preguntarà a continuació si el poema pot acceptar una nova anàlisi en què la mutilació assumeixi una corporalitat molt més present i complexa que abastaria carn i paraula, i, seguint Iborra, ve a dir que sí, que la “metaforització del subjecte actua com a reverberació del llenguatge mateix on està inscrit el subjecte desdoblat” (pàg. 65-66 del treball de recerca). I si bé creu que el recurs retòric predominant en el poema és la sinècdoque, més aviat que la catacresi, com defensava Iborra, li dóna la raó quan reconeix que la sinècdoque és el trop retòric de la mutilació. Recorda també com és de pertinent en aquest poema la idea del subjecte escindit formulada per Dolors Oller i adduïda per Salvador Iborra, i l'operació de desemmascarament també plantejada per Oller. I acaba concloent que "la lectura pretén restablir fal·laçment la unitat originària d'un sentit potser inefable però factible, i és des de l'experiència particular, des de les mans de cadascú, que s'aconsegueix cicatritzar la ferida que suposa en tot llenguatge. en definitiva, la lectura és al poema el que la pròtesi a la mutilació." (pàg. 57).

Apunt preparat en esborrany al juliol, publicat el 17 d'agost

--

dilluns, 18 de juny del 2012

Ferraterians de tot Barcelona, ajunteu-vos!

¬¬¬¬¬

Vaig escriure aquest apunt per reforçar la promoció de l'acte de presentació a Barcelona de la revista Veus baixes --era la destinació de l'enllaç de tots els missatges de la campanya de diguem-ne màrqueting un a un que conduïa per Twitter, consistent sobretot a enviar missatges directes, personalitzats, a les persones que em pensava que els faria gràcia d'assistir-hi. La bona voluntat de Bernat Puigtobella, des de la revista digital Núvol, va acabar de contribuir a difondre l'acte amb la inclusió d'una nota breu el mateix dijous.

Deixo el text original de l'apunt a continuació i hi afegeixo a sota unes línies per explicar com va anar l'acte, una feina que tenia pendent de fa uns dies i que ara em toca atendre amb urgència davant de les preguntes d'algunes persones que no hi van poder ser, i en congruència a l'amabilitat europea amb què tothom va respondre al convit. La revisió de l'apunt, a més a més, s'havia tornat ineludible des del moment que figura com el més llegit des de l'inici del bloc --749 visites acumulades ara mateix, una campanya intensa. 

***

El text original de l'apunt

Aquest dijous, a les set de la tarda, presentem a Barcelona, a la sala d'actes de la Biblioteca Francesca Bonnemaison (carrer de Sant Pere més Baix 7, tocant a la Via Laietana) el número 0 de la revista Veus baixes, un monogràfic titulat I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, de què ja havia parlat al bloc.

El guió de l'acte:
  • Presentació de Miquel Àngel Llauger i Enric Blanes, en nom del consell de redacció de la revista
  • Intervenció de col·laboradors de la revista:
    • Han confirmat que hi assistiran Dolors Oller, Narcís Comadira i Arnau Barios
    • És probable que hi puguin assistir Jordi Julià i Josep Maria Ripoll
  • Lectura de poemes a càrrec de David Figueres
  • Copa de cava per tancar l'acte --que ha d'acabar abans que no tanquin la Biblioteca, a les nou del vespre


Quin lloc podia ser millor per presentar una revista dedicada a l'autor de Les dones i els dies que una biblioteca especialitzada en la dona?

***

Com va anar l'acte

Aprofito algunes frases del missatge que vaig enviar, per indicació de Miquel Àngel Llauger, la mateixa nit de l'acte, a Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S.T. Sampol, la resta de membres del consell de redacció de la revista:

En Miquel Àngel m'ha demanat que us escrigui sobre l'acte. Ha resultat ben organitzat, amb l'assistència d'una trentena llarga de persones (la sala, preparada amb quaranta cadires, es veia plena). Hi havia altres actes concurrents (el de la Simona Škrabec), un a Òmnium Cultural sobre Joan Fuster, l'enterrament d'Emili Teixidor --hi ha hagut algunes persones que s'han excusat de venir amb nosaltres per aquesta raó. La sala era còmoda, austera, agradable, amb bona claror. [...] 

El públic ha començat a arribar deu minuts abans de les set, i l'acte ha començat cap a les set i deu. Hem segut a la taula en Miquel Àngel i jo, i la Dolors Oller entremig. A primera fila, Narcís Comadira i David Figueres, i altres persones. Ha parlat primer en Miquel Àngel --quatre notes en un paper, i un discurs clar i ben articulat sobre l'origen i els objectius de Veus baixes. Després he parlat jo --notes en tres papers, una visió de lector més concentrada en internet, amb la pretensió de complementar la visió d'en Miquel Àngel. Dolors Oller ha fet la intervenció llarga, mitja hora, amena, aguda i profunda, amb moltes taules; ha llegit "Boira" i algun poema més. David Figueres ha llegit, amb veu clara, i amb energia, sis poemes: "Veus baixes" en primer lloc, "Paisatge amb figures", "Si puc", "A l'inrevés", "A través dels temperaments" (que no havia preparat, seguint una al·lusió de Dolors Oller); "Temps enrere" per acabar. Comadira ha clos l'acte llegint tres poemes, acompanyats d'algunes paraules: "Cambra de la tardor", "La ciutat" i "Josep Carner", magnífic tancament. [...]

Hem pres cava, que havíem mantingut ben fresc a la nevera de la Biblioteca. Entre els assistents, amics, familiars, Arnau Barios (joveníssim), Josep Maria Ripoll (i la seva companya), Jaume Subirana, Raül Garrigasait, Stefano Sanfilippo, Enric H. Mach, Ramon Torrents, Jordi Díaz, Miquel Bassols, Maria Nunes, Nuria Sebastián, Pau Vidal, i me'n deixo. Hem plegat a les nou, hora de tancament de la Biblioteca, després d'una bona estona de conversa agradable.

He de ressaltar el suport de Biblioteques de Barcelona a l'organització de l'acte; en concret, de Juan José Arranz i de Raquel Muñoz, directora de la Francesca Bonnemaison. L'endemà a primera hora els vaig escriure també un missatge (el libre d'Eduard Bonet a què em refereixo, donat a la Biblioteca, és Robert Musil i Gabriel Ferrater: entre les ciències i les lletres):

Raquel, bon dia! L'acte ha sortit perfecte. Tot l'equip de la Biblioteca ha estat molt amable i diligent. Dóna-li les gràcies de part meva sobretot a la Maria. La sala, idònia; la projecció i tots els detalls, comodíssims; el criteri de les 40 cadires, encertat per a la trentena llarga de persones que hi van assistir. Hem rebut molts elogis. Narcís Comadira i Dolors Oller n'han quedat contents. Sou l'única biblioteca de la xarxa de Barcelona que té el llibre d'Eduard Bonet. N'estem molt contents!

Entre les gràcies particulars de l'acte, veure-hi amics i família, les intervencions de Dolors Oller i Narcís Comadira, la lectura de David Figueres, conèixer en persona o saludar els autors dels articles i algunes persones que llegeixo cada dia, als seus blocs o comptes de Twitter, i poder presentar-los entre si, i haver conegut Miquel Àngel Llauger.


Apunt revisat el 29 de juny de 2012

--

dissabte, 9 de juny del 2012

Tercer aniversari

¬¬¬¬¬

A final de maig del 2010, i del 2011, vaig escriure un apunt que em servia de balanç de l'any d'activitat relacionada amb el bloc --n'apunto les dues referències al final de l'apunt d'enguany, per si algú hi tingués curiositat. Els mesos precedents estan marcats, des del gener, per l'aparició del número 0 de la revista Veus baixes, un monogràfic de 274 pàgines dedicat a Gabriel Ferrater, subtitulat I Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. M'hi va convidar en Joan Manuel Pérez i Pinya. Vaig escriure i lliurar al març un article a partir de documentació que havia localitzat al fons Carlton Lake de la Universitat de Texas a Austin...

L'engrescament va seguir, amb el consentiment de Miquel Àngel Llauger, Gabriel de la S.T. Sampol i Jeroni Salom perquè formés part del consell de redacció de la revista. He pogut participar intensament en la confecció i la difusió del número 0. Hi continuem treballant, amb la presentació pública a Barcelona el dia 21 d'aquest mes de juny i la preparació de diverses postres.

Fer el balanç del darrer any implica treure algunes conseqüències sobre la publicació del monogràfic de Veus baixes. D'entrada, reflecteix amb força tres dels quatre canvis que havia pronosticat dins un apunt que ha fet fortuna aquests dies, "Llegir literatura en el paradigma 2.0": que ja no es pot ignorar la xarxa, i es torna més difícil delimitar què és acadèmic i què no; que els lectors es tornen més actius i presents en la conformació del cànon literari; que els autors tenen més facilitat per publicar els seus escrits crítics.

Hi ha encara una idea de fons a afegir: que treballar en xarxa ens fa més forts:
  • Posa en contacte amb naturalitat persones que tenim interessos comuns i afinitats.
  • Abarateix els diguem-ne costos d'entrada en el mercat (reduïts en el cas de Veus baixes a l'allotjament del web i l'adquisició del domini) --sense escatimar mai una gran dosi de dedicació particular i la bona voluntat dels autors de llicenciar els seus articles amb Creative Commons.
  • Arriba a més públic, des del moment que una revista digital com Núvol, o Vilaweb, van demostrar molta més flexibilitat que els diaris, i van ser capaços de comprometre's a fons en la difusió d'una iniciativa desconeguda com era Veus baixes --una revista de literatura, sense altra promoció que les recomanacions des d'altres mitjans digitals i dels usuaris de Twitter, va superar el miler de visites en quatre dies, i ha quedat prou consolidada en els resultats que presenta Google en les cerques sobre Gabriel Ferrater perquè puguem vaticinar que el seu número 0 sumarà unes vuit mil visites d'aquí a un any.
  • Té incidència en els lectors: la iniciativa de David Figueres de celebrar el norantè aniversari del naixement de Gabriel Ferrater amb l'etiqueta #90ambFerrater a Twitter --en contrast amb el planyívol #40senseFerrater d'unes setmanes abans-- va ser un èxit: a part d'arribar a trending topic a Barcelona en alguns moments del dia, un privilegi només a l'abast de futbolistes, actors i undargarins, va marcar sobretot el to de la commemoració.
  • L'agraïment és càlid i immediat --em quedo amb l'apunt de Laura Santacruz.
Mantenir al llarg de l'any Un fres de móres negres ha propiciat l'oportunitat de participar en el projecte de Veus baixes. Què més podia demanar quan vaig encetar el bloc tres anys enrere?



Els apunts dels anys anteriors
--

diumenge, 20 de maig del 2012

Abrams2012

¬¬¬¬¬


Abrams, D. Sam. "Commemoració 40/90 Gabriel Ferrater". El Punt - Avui, 17 de maig de 2012, pàg. 8-9 del suplement "Cultura".

L'article va aparèixer dijous passat --escric diumenge, 20 de maig, norantè aniversari del naixement de Gabriel Ferrater--, dins del suplement de cultura del diari El Punt - Avui, que duia una coberta amb el títol "Gabriel Ferrater. Doble aniversari", en referència també al quarantè aniversari de la seva mort, el 27 d'abril. El suplement consistia en l'article de Sam Abrams, precedit d'una fluixa presentació del coordinador del suplement. La doble pàgina central destinada a Abrams, amb les fotos habituals i els destacats, deixava al text un espai equivalent a quatre de les cinc columnes de què consta una pàgina del diari. Abrams començava recordant al llarg de les primeres línies que el sensacionalisme biogràfic ha incidit negativament en la recepció de l'obra de Ferrater, i continuava dient que la brillantor de Ferrater havia resultat intolerable, i que havia provocat enveja. A frec de l'exasperació, vaig continuar llegint, per sort, perquè l'article conté una part final suggestiva.

Abrams es fixa en l'esforç crític dels darrers anys per posar en valor la unitat de l'obra de Ferrater. Subscric les aportacions bibliogràfiques que tria: el pròleg de Jordi Cornudella a l'antologia Vers i prosa, el 1988; les actes del Simposi de 1997, publicades el 2001 per Dolors Oller i Jaume Subirana; els llibres de Jodi Julià La crítica de Gabriel Ferrater: Estudis d’una trajectòria intel·lectual, El poeta sense qualitats i L'art imaginatiu: Les idees estètiques de Gabriel Ferrater; el recent Accions i intencions, de Dolors Oller, i el llibre d'Eduard Bonet Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, que qualifica d'"extraordinari memorial en prosa".

Acabada d'atestar la unitat de l'obra de Ferrater, Abrams opta per donar-nos una taxonomia pintoresca: "Ara bé, la visió unitària de l'obra de Ferrater no ens ha d'encegar davant de la seva diversitat interna. [...] Hi conviuen com a mínim tres Ferraters diferents [...]: el real i seriós, el càsutic i provocateur, i el menor i circumstancial." (pàg. 8). El primer seria el de Les dones i els dies, els articles de crítica, els articles lingüístics i les traduccions més literàries. Respecte al segon, el càustic i provocateur, Abrams ens diu que vol suscitar la polèmica intel·lectual --però no concreta a quins escrits es manifesta. El menor i circumstancial fóra l'autor de "documents que posen en relleu les seves febleses humanes i les seves múltiples llacunes de formació.". En aquest cas Abrams concreta que no li agraden els escrits de Ferrater sobre Wallace Stevens, de qui potser només havia llegit per damunt el primer llibre, ni havia llegit The American Grain, de William Carlos Williams. Afirmat això, diu que hi hem de passar per damunt, i que hem de tenir compassió i comprensió per Ferrater, i afegeix --per si les afirmacions anteriors ens inquietaven-- que "estem al començament d'entendre Ferrater a fons".

Per sort, l'article acaba amb unes altres afirmacions, inesperades i suggestives. La caiguda estrepitosa de la postmodernitat hauria portat a la recuperació i actualització de l'alta modernitat: Frost, Ransom i Graves, que fins ara s'havien vist anacrònics en el segle XX, més tradicionals que T. S. Eliot, Ezra Pound i David Jones. Ara es reivndica el realisme líric com a vehicle estètic de l'alta modernitat, la qual té quatre veus:

  • la més radical i experimental (Gertrude Stein)
  • la més cosmopolita i europeista (Eliot, Pound, Jones)
  • la més solidària i americanista (William Carlos Williams, Hart Crane, Marianne Moore)
  • la més realista i irònica (Frost, Ransom, Graves, Jeffers, Auden)

El repte que planteja D. Sam Abrams és situar la "genial obra de Ferrater" en el marc contextual que li pertoca. "Ferrater es va saltar les tanques restrictives de la catalanitat per esdevenir un informe internacional".

Elisenda Marcer, en el número 0 de la revista Veus baixes, subtitulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater, ha publicat un article, "El gris ressò de la ferralla o la mediació de l’espai urbà en la poesia de Gabriel Ferrater" (PDF: 18 pàg.), en què també adscriu Gabriel Ferrater a l'alta modernitat, amb una documentada preparació prèvia del terreny.

Apunt revisat el 21 de maig de 2012

--

dijous, 17 de maig del 2012

Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater

¬¬¬¬¬

Per una vegada, escric un apunt brevíssim, només per expressar la satisfacció d'haver pogut col·laborar en el número 0 de la revista Veus baixes, al costat de Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S. T. Sampol, número extraordinari titulat Studia digitalia in memoriam Gabriel Ferrater. Dels continguts de la revista, me n'aniré ocupant amb el temps --he tornat a llegir sencera la revista, i he anat fent un apunt de cada article, al llarg del 2021. El disseny del web de la revista és de Jaume Nicolau. Bernat Puigtobella, des de la revista digital de cultura Núvol, ha empentat decisivament la sortida, i ens ha procurat un bon espai per explicar quatre coses sobre la iniciativa.

Sense pretendre allargar més l'apunt, hi afegeixo al cap de quinze dies l'índex --la paginació indicada correspon a l'exemplar sencer de la revista, que suma finalment, un cop compaginada, 274 pàg. en format PDF-- i una fotografia de tres dels pares de la criatura, de la presentació a Palma del dia 31 de maig.


Índex

La foto de la presentació a Palma, a Ca n'Alcover

Gabriel de la S.T. Sampol, Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger, del consell de redacció de Veus baixes, en la presentació del número 0 a Can Alcover, a Palma, el 31 de maig de 2012
De l'esquerra a la dreta, Gabriel de la S.T. Sampol,
Joan Manuel Pérez i Pinya i Miquel Àngel Llauger


Apunt revisat el 21 de setembre de 2021

--

dimarts, 1 de maig del 2012

RieraCarme1988

¬¬¬¬¬

Riera, Carme. La Escuela de Barcelona: Barral, Gil de Biedma y Goytisolo, el núcleo poético de la generación de los 50. Barcelona: Anagrama, 1988, 364 pàg. 

El llibre es concentra en tres autors --com indica el subtítol--, Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo, i les operacions que van dur a terme, amb el concurs de Josep Maria Castellet, per fer-se un lloc en el panorama literari espanyol, especialment entre els anys 1959 i 1964. Necessitaven volum, altres noms per donar cos a la idea d'una nova generació; els autors amb qui podien tenir afinitat, el 1959, coincidint amb el vintè aniversari de la mort d'Antonio Machado, eren Claudio Rodríguez, José Angel Valente, Angel Crespo, Angel González, José Manuel Caballero Bonald i Jesús López Pacheco. José Luis Cano no havia inclòs ni Barral ni Gil de Biedma ni Goytisolo en la seva Antología de la nueva poesía española, del 1958, de manera que l'antologia de Castellet, Veinte años de poesía española, constituiria la maniobra de contraatac dels tres autors i el crític.

Carme Riera ens diu que l'etiqueta Escuela de Barcelona apareix, aplicada de forma unànime als tres poetes, el 1962, en paral·lel als pintors agrupats amb l'etiqueta homònima Tàpies, Tharrats, Cuixart i Vilacasas (pàg. 15). Eren un grup unit per l'amistat: "a nuestro juicio, los poetas que constituyen el núcleo barcelonés de la poesía del medio siglo, Carlos Barral, Jaime Gil de Biedma y José Agustín Goytisolo y junto a ellos el crítico José María Castellet, el poeta en lengua catalana Gabriel Ferrater y el editor Jaime Salinas, fueron, en primer lugar, un grupo de amigos. Cabría citar a su lado a Alfonso Costafreda, Jorge Folch, Jaime Ferrán y Alberto Oliart, e incluso a Enrique Badosa y Lorenzo Gomis." (pàg. 37).

Carme Riera s'ocupa de Ferrater sobretot a les pàgines 59-63, en la seva nota sobre Jaime Gil de Biedma. Considera que tots dos rebutgen el surrealisme sense pal·liatius --no és cert en el cas de Ferrater-- i que defensen una poesia amb dosis de racionalitat. Tots dos es preocupen pel to del poema, per l'adequació de la veu a cada situació, l'actitud moral; cultiven la ironia, i opten més aviat per la narració que per l'efusió lírica; recorden la guerra com un hortus libertatis; tracten l'experiència eròtica i la plasmació de la vida urbana com a motius; es declaren partidaris de la felicitat --la frase és de Ferrater, va aclarir Gil de Biedma. Hi ha influència mútua, resultat de llargues converses. Carme Riera constata també la coincidència de concepció poètica en el prefaci de Compañeros de viaje i en la nota que tanca Da nuces pueris.

Discrepo d'una afirmació de Carme Riera: "Sin duda, entre 1956 y 1958, época en que más se relacionan, Gabriel Ferrater leyó los poemas que Jaime Gil iba escribiendo hasta completar Compañeros de viaje. A ambos les interesaban los mismos poetas y tenían una parecida concepción del poema. De ahí que, a nuestro juicio, el ejemplo de la poesía que estaba escribiendo Jaime Gil fuera decisivo para que Gabriel Ferrater tentara también las posibilidades que este camino, iniciado por Gil de Biedma, ofrecía en catalán." (pàg. 61). La correspondència entre Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater, publicada dins Papers, cartes, paraules, poc abans de la redacció de l'estudi de Carme Riera, el 1986, confirma que Ferrater havia llegit amb atenció Compañeros de viaje (cartes 6, 7 i 8, del 1956, a propòsit d'una lectura, facilitada per Jaime Salinas, dels poemes que conformarien "Las afueras", i carta 12, del 15 d'octubre de 1959, arran de la publicació del llibre). La crítica franca de les cartes de Ferrater, i la mateixa comparació de Compañeros de viaje amb Da nuces pueris, escrit gairebé sencer un any abans, el 1958, indiquen més aviat una influència de sentit contrari, que la mateixa Carme Riera ja reconeix (a la pàg. 62). L'exemple de Gil de Biedma fóra en tot cas un estímul més perquè Gabriel Ferrater es llancés a escriure poemes i, sense passar gaire ànsia ni preocupar-se per cap influència, demostrés que era capaç de ser el primer de tots els seus amics poetes, ni que fos per la mera presència imponent d'un poema major com "In memoriam". Afirmo, en oposició a la tesi de Riera, que el Ferrater crític exigent i l'èxit estètic del seus primers poemes semblen decisius perquè Gil de Biedma sàpiga fer el gran salt qualitatiu que representa Moralidades.

Carme Riera es refereix també a la detenció de Gabriel Ferrater a causa d'un article de Manuel Sacristán, publicat en una revista comunista amb el pseudònim Víctor Ferrater. Esmenta breument el desmentiment de Xavier Folch sobre les connexions de Sacristán, antic falangista, amb la policia --al cap d'uns anys, el 1993, Joan Ferraté replicaria encara Folch dins el llibre Àlbum Ferrater (pàg. 105-113). La detenció de Ferrater va marcar un punt d'inflexió dels amics que es reunien a cal Carles Barral respecte a Manuel Sacristán.

Amb agudesa i sagacitat, Marina Porras, en un article titulat "Vida furtiva", ha repassat la detenció, les seves conseqüències dins el grup, les actituds cíviques dels components de l'Escuela de Barcelona, i ha posat el dit a la nafra recordant la repressió feixista contra la cultura catalana, que Ferrater va patir, que Riera esquiva a tot el llibre i que ara a alguns els agradaria minimitzar.

Foto d'Oriol Maspons

L'estudi, minuciosament documentat, és ineludible per als lectors de Carles Barral, Jaime Gil de Biedma i José Agustín Goytisolo. S'hi detallen les relacions entre ells, amb els amics, les revistes, les tertúlies, les polèmiques, l'operació de llançament de 1959 i l'homenatge a Antonio Machado, la col·lecció "Colliure", la presència en antologies, els premis, els actes literaris, l'origen d'alguns poemes, etc. Podria escriure'n un apunt resum extens, però em fixaré només en els aspectes que concerneixen, de més o menys a la vora, Gabriel Ferrater:
  • Josep Maria Castellet era responsable, a l'Institut de Cultura Hispànica, del seminari de literatura; estava vinculat al premi Juan Boscán. Ell i Barral donaven conferències. Ben connectat amb els falangistes gràcies a Manuel Sacristán, és un dels principals col·laboradors de Laye a partir del 1950, la revista que va acabar fent emprenyar els elements més reaccionaris del règim, els falangistes i l'Opus Dei i que la redacció va optar per avançar-se a tancar amb la publicació del número 24. El director de Laye, Farreras, acabarà el 1956 a la presó i s'haurà d'exiliar a París. Castellet es convertirà en el crític més inconformista, més europeu i esquerrà del país, i un defensor de la poesia social. Publica a Seix Barral La hora del lector, el 1957. Laye serà la plataforma de molts autors joves; hi publiquen antologies per primera vegada poetes com Jaume Ferran i Alfons Costafreda.
  • Manuel Sacristán, Carles Barral i Joan Reventós coincideixen a la Universitat de Heidelberg el 1950.
  • Jaume Ferran escriu la seva tesi sobre Maragall, dirigida per Ruiz Giménez, cap al 1954. Estudiant a l'Escola Diplomàtica, a Madrid, des del 1951, contacta amb Vicente Aleixandre, i es vincula a la revista Alcalá, que dedicarà un número a Catalunya el 1952. Aleixandre acabarà coneixent, i avalant tàcitament, els poetes de l'Escola de Barcelona.
  • Alfons Costafreda tradueix el 1952 per a la col·lecció "Adonais" les Elegies de Bierville, de Carles Riba.
  • Gil de Biedma coincideix amb Carles Barral, Albert Oliart i Antoni Senillosa en el seminari sobre economia de Fabian Estapé, i acaba d'ajudant de l'eminent catedràtic García Valdeavellano. Es fa amic assidu de Gabriel Ferrater a partir del 1955; inseparables a partir de la tornada de Filipines, comparteixen el gust per la literatura en llengua anglesa, sobretot Eliot i Auden, i també per la crítica d'aquests dos poetes, per la literatura dels anys trenta, per Les fleus du mal (que llegeixen plegats a Nava de la Asunción el 1957), per Catul, per la literatura medieval i Villon en detriment de la renaixentista i per les copes fins a la matinada. "La amistad de Gil de Biedma va a ser también fundamental para Ferrater, incluso tal vez influyó para que comenzara a escribir poesía en 1958." (pàg. 59). L'amistat entre tots dos és molt intensa entre el 1956 i el 1958. Gil de Biedma escriu la carta a Ínsula en defensa de l'antologia de Castellet, davant els atacs de Claudio Guillén, i publica a Seix Barral la traducció Función de la poesía, función de la crítica, d'Eliot, el 1955; Adiós a Berlín, d'Isherwood --posteriorment, el 1967--,  i el seu estudi de Cántico, de Guillén, el 1960.
  • El 1954 les autoritats franquistes suprimeixen la revista Laye, el 1956 avorten el Congrés d'Escriptors Joves. El règim persegueix alguns dels joves escriptors que l'impulsaven. Jaume Ferran decideix quedar-se a estudiar als Estats Units. Manuel Sacristán ja milita al Partit Comunista, i Gil de Bidema hi pretén ingressar, mentre que Castellet n'és un company de viatge.
  • Jaime Salinas és clau, amb l'ajuda de Joan Petit, per convertir Seix Barral en una editorial moderna: és qui prepara el pla de racionalització de l'empresa. Crea la col·lecció "Biblioteca Breve", impulsa el col·loqui internacional de novel·la, i els premis internacionals de literatura i Formentor. Abans hi havia creat una col·lecció de poesia, "Colliure", amb Castellet com a director literari i una distribució comercial no artesana --un contrapès de la col·lecció "Adonais" i la revista Ínsula.
  • José Agustín Goytisolo mantenia una relació excel·lent amb els poetes en llengua catalana. En va traduir molts. Aconseguia literatura internacional, i llibres de poetes prohibits, com Pablo Neruda i César Vallejo, que distribuïa entre els amics.
  • Segueixen els articles de la revista Les Temps Modernes --n'hi ha un de famós, de Dyonis Mascolo, del 1955, que proposava que tota l'energia contestatària s'aglutinés al voltant del Partit Comunista-- i discuteixen sobre la guerra d'Algèria (pàg. 100). Josep Maria Castellet i Juan Goytisolo van estar a punt d'ingressar al Partit per mitjà de l'escriptor Juan José Mira, novel·lista de qui Ferrater havia ressenyat un llibre, En la noche no hay caminos, a Laye, el 1953 (Sobre literatura, pàg. 155-163). El 1960 Luis Goytisolo, Joaquim Jordà i Joaquim Marco van ser detinguts. 
  • No acostumen a parlar de política a les tertúlies --hauria estat imprudent, suposo--, però signen totes les cartes de protesta que els presenten els estudiants. 
  • La polèmica sobre poesia i comunicació dels anys cinquanta reflecteix, d'acord amb Carme Riera, pàg. 161, l'auge i la caiguda de la poesia social.
  • L'homenatge a Antonio Machado, al febrer de 1959 a Cotlliure, va tenir un comitè d'honor internacional, amb noms com Aragon, Bataillon, de Beauvoir, Cassou, Duras, Mauriac, Picasso, Queneau, Sartre, Triolet, Tzara i Pierre Vilar. Hi van assistir Jorge Semprún i Francesc Vicens. Carme Riera considera que és l'acte que els imprimeix caràcter de generació literària. L'antologia de Castellet Veinte años de poesía española va comportar feina intensa, de Gil de Biedma, Goytisolo i el mateix Castellet, del març al desembre, amb la dificultat d'obtenir textos dels poetes exiliats. Castellet va ser l'encarregat únic de redactar el llarg text introductori, de 78 pàgines, amb el consens de declarar el simbolisme bèstia negra oficial (pàg. 181) --els amics antologats, tanmateix, es van distanciar aviat de les seves posicions. L'error principal criticat a Castellet és l'absència de Juan Ramón Jiménez.
  • A les Converses Poètiques de Formentor, al maig de 1959, impulsades per Camilo José Cela i la seva revista Papeles de Son Armadans, hi van assistir Vicente Aleixandre, Dámaso Alonso i Gerardo Diego; Carles Riba, Clementina Arderiu, Miquel Forteza, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Marià Villangómez; Robert Graves, Anthony Kerrigan, Ives Bonnefoy, Kaste Moeslé i Alastair Reid; Dionisio Ridruejo, Carlos Bousoño i Santos Torroella, i Iglesias Alvariño i Celso Emilio Ferreiro. Les sessions tenien lloc en un pavelló batejat com a Club dels Poetes, presidit per una enorme gàbia amb un papagai de nom José María Heredia. La segona sessió, polèmica, va ser a càrrec de Carles Riba, que va qualificar de "tonteria" la utilització poètica del llenguatge del carrer.
  • El vint-i-cinquè aniversari de la mort de Machado marca la disgregació del grup (pàg. 236). La poesia del realisme social va de baixa, i Castellet, amb l'antologia Poesia catalana del segle XX elaborada amb Joaquim Molas, ha establert un camí de més moderació crítica.
Carme Riera va rebre per aquest estudi el XVI Premi Anagrama d'Assaig.

Apunt revisat el 28 de desembre de 2018

--

diumenge, 15 d’abril del 2012

[119] Traduccions de poemes

¬¬¬¬¬

S'han conservat unes poques traduccions de poesia de Gabriel Ferrater:
  • Dotze poemes de Gottfried Benn, traduïts al castellà i publicats a la revista de Camilo José Cela Papeles de Son Armadans (tom VIIè, núm. 19, a l'octubre del 1957, pàg. 58-68).
    • La traducció acaba amb una nota del traductor: "Pocos meses antes de su muerte, Gottfried Benn (1886-1956) reunió sus poesías en un tomo (Gesammelte Gedichte, Wiesbaden, Limes Verlag, 1956). Las doce poesías que anteceden han sido dispuestas en orden inverso al que siguen en dicho tomo, y que es aproximadamente el cronológico. Las poesías numeradas del 1 al 5 fueron escritas entre 1949 y 1955; la que lleva el número 6, entre 1937 y 1947; las restantes, entre 1912 y 1920. Doy las gracias a mi amigo Carlos Barral, que amablemente ha revisado estas versiones; sin su ayuda, serían mucho más infieles al original y, sobre todo, al genio de la lengua española." --n'ha parlat amb molta intenció, d'aquestes traduccions, Caterina Calafat, en un article de l'any 2013.
  • Un poema de Matthew Arnold, "Platja de Dover", una traducció inèdita fins que no la va publicar Francesc Parcerisas dins la seva antologia Poesia anglesa i nord-americana, al costat de dos poemes més de Mathew Arnold que entenc que va traduir ell. Ha comentat aquesta traducció, de manera brillant, Salvador Oliva, en una conferència del curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica (Universitat de Girona, juliol de 2018, amb vídeos disponibles de tot el curs). Oliva ha precisat que es tractava d'una traducció feta per a les seves classes de la Universitat Autònoma. 
  • Tres poemes de Bertold Brecht, autògrafs reproduïts dins l'Àlbum Ferrater, pàg. 139-141.
  • Un poema de Bertold Brecht, inclòs a la seva traducció El estructuralismo, de Manfred Bierwisch, pàg. 90 (3a edició del llibre, 1974).
  • Un poema de Christian Morgenstern inclòs, sense títol, en el text del catàleg de l'exposició de Paco Todó a la Galeria Gaspar, a començament de l'any 1966 (text reproduït a Sobre pintura, pàg. 411-2).
  • Dues traduccions al francès de poemes de García Lorca, publicades al maig de 1940

***

TAMBIÉN SON HOMBRES, de Gottfried Benn

También son hombres, piensa uno
cuando el camarero se acerca a una mesa
que está escondida:
una mesita en el rincón.
Tienen también ternuras y apetencias,
seguro que hay en ellos goce y pena.

Ya ves que no estás solo
en tu trajín, tu angustia, tu temblor.
Allí también hay duda, y ansia, y vaguedad,
aunque sea en las cosas del oficio.
Es la materia humana;
cierto que en formas económicas,
pero está allí.

Es infinita la aflicción del corazón
y universal.
Aunque, si algún día amaron,
si alguna vez la sed les abrasó
de una savia de frutas
en otra boca,
si envilecieron, ahogados
por la discordia de las almas —
esto no lo sabemos, ni podemos
preguntárselo al camarero
cuando aclara su rostro
la inminencia de la propina
que aplacará una sed de otra especie,
pero también muy honda.

Xènia Dyakonova ha escrit un bon article sobre aquest poema, en el qual reprodueix el text original de Gottfried Benn i una traducció literal de Marta Pera, que contrasta amb la traducció de Gabriel Ferrater.

***

BAUXITA, de Gottfried Benn

La semana resultó bastante cara
— cosa de cuatrocientos marcos —
pero hubo en ella instantes de prodigio,
sublimes, realísimos, de suave raso:
torrentes de exaltada trascendencia.

Muchas veces me fijo atentamente
en la diestra de los caballeros.
Es la mano que se abre. De ordinario
no merece casi la pena.
Pero hay lances que no se olvidan:
la gozosa flor del castaño,
blanca y tierna, con su hondo aliento
que mayo nos regala.


En la mesa de al lado están diciendo: «Nosotros los mayoristas».
O acaso: «De poco sirven estos datos,
puesto que ha de variar el tipo de descuento».
Y también: «Este es el canon de consignación».
El mundo está lleno de frases como éstas.
Y enfrente, la contabilidad celeste:
ruinosa tal vez, en cierto modo innoble,
pero ahí estábamos, planchados, trabajando, atendiendo,
cuando por cuatrocientos marcos
el muro se agrieta
saltan peñas
las venas brillan
oro puro
bauxita

toda una semana, en que la voz del cielo: «Nosotros los mayoristas».

***

LO MALO, de Gottfried Benn

No saber inglés
y oir hablar de una buena novela policíaca
todavía no traducida.

Cuando hace calor, ver una cerveza
que uno no se puede permitir.

Tener una idea nueva
y no poderla enredar en un verso de Hölderlin,
como hacen los profesores.

Viajando de noche, oir olas que baten
y pensar que lo hacen siempre.
Muy malo es esto: estar invitado
cuando en casa hay más silencio,
mejor café,
y no está uno para charlas.

Y lo peor:
no morir en verano,
cuando todo es claro
y está la tierra blanda para las azadas.

***

ESTRUCTURA, de Gottfried Benn

Bien están ya el cielo, el amor y la tumba.
No queremos seguir ocupándonos de ellos.
Para nuestro ciclo cultural, todo está dicho y agotado.
Lo nuevo es la cuestión de la estructura,
y ésta es urgente:
¿por qué expresamos algo?

¿Por qué rimamos o dibujamos una muchacha
del natural o de memoria,
o cubrimos una hoja de papel de barba
con muchas plantas, copas de árboles, muros
como gusanos gordos con caparazones
que se suceden, un tanto asquerosos,
en rigurosa alineación?

¡Totalmente insoluble!
No es el deseo de ganancia, puesto que
muchos se mueren de hambre con ello. No,
es un impulso de la mano
que viene de muy lejos, un instinto en el cerebro,
tal vez la supervivencia de un dios lar o de un animal totémico,
un priapismo formal a expensas del contenido.
Ya se pasará,
pero hoy día la estructura
es lo primario.

«Los pocos que saben algo de esto...» (Goethe).
¿De qué?
Yo creo que de la estructura.

***

PIENSA EN LO INÚTIL, de Gottfried Benn

Cuando una angustia
(a ti que has conocido grandes horas
y que has pisado fuerte, y la opulencia
de embriagueces y auroras y revueltas
que no esperabas
pudiste aprovechar);
cuando una angustia,
con su derrumbe y su atisbo del fin,
desde lo insondable
haga presa en ti:

piensa en lo inútil,
las delicadas sienes y el absorto rostro
que el fiel recuerdo guarda;
prometían bien poco, y sin embargo
pidieron flores
y en silencio,
con una sonrisa apenas expresiva,
las elevaron a su cielo
pequeño, que tan pronto
tenía que extinguirse.

***

LUEGO..., de Gottfried Benn

Cuando una cara, joven compañera
en que besamos resplandor y lágrimas,
cambiando al primer toque de los años,
en vida renunció al temprano encanto

(¡arco de antaño, logro en toda flecha;
purpúrea caña, enhiesta en el azul;
címbalo, que cantó toda canción:
Funkelnde Schale, — Wiesen im Dämmergrau!);

al primer toque le siguió el segundo,
sólo en la frente seguía velando
una hora solitaria, la hora última;
y luego todo el rostro tan querido
volcándose a la noche.

***

CÁNTICO, de Gottfried Benn

¡Volver a ser nuestro remoto antaño!
Mota de barro en cálido pantano.
Vivir, morir, preñar y dar a luz:
tan sólo un brillo en nuestra sorda savia.

Alga flotante, o arenosa duna
que pesa y se adormece, cuando el viento...
Ya en un insecto, un ala de gaviota
palpita demasiado sufrimiento.

***

MADRE, de Gottfried Benn

Te llevo como una herida
en la frente que no se cierra.
No siempre duele. Y no se vierte
por ella, muerto, el corazón.
Pero a veces, de pronto, ciego y siento
sangre en la boca.

***

AMENAZA, de Gottfried Benn

Sábelo:
Vivo días de animal. Soy una hora de agua.
Al atardecer se adormece mi párpado como el bosque y el cielo.
Mi amor sabe muy pocas palabras:
qué bien se está en tu sangre.

***

RASPADO, de Gottfried Benn

Otra vez yace en la actitud
de concebir,
sueltos los muslos
en sus anillos.

La cabeza se inunda y se derrumba
como al gritar:
«arroja, arroja tu temblor
en mi hondura».

El cuerpo se sostiene por el éter,
se entrega ya:
«luego el diluvio y luego
tú, sólo tu...»

Caen los muros, mesa y sillas
se llenan de materia, enferman
en la hemorragia, el ansioso mareo
y la muerte cercana.

***

LA NOVIA DEL NEGRO, de Gottfried Benn

Yacía en un cojín de oscura sangre
la rubia nuca de una mujer blanca.
El sol se enfurecía en su cabello,
lamía con pasión los muslos claros,
se arrodillaba ante el moreno sexo
sin mácula de vicios o de partos.
Un negro a su costado, al que una coz
partió la frente en dos, que introducía
dos de los sucios dedos del pie izquierdo
dentro de su menuda y blanca oreja.
Dormía la mujer, en paz, como una esposa:
al borde de la dicha del amor
primero, en la inminencia
de muchas ascensiones de la sangre
ardiente y juvenil.
Pero tan sólo
el bisturí se hundió en su garganta,
y un purpúreo mandil de sangre muerta
le cubrió las caderas.

***

INFANCIA FELIZ, de Gottfried Benn

Una muchacha que pasó varios días
entre unos juncos, tenía la boca
roída a mordisquitos.
Al abrir el tórax, se vio que el esófago
estaba lleno de agujeros.
Al fin, en un repliegue bajo el diafragma
apareció un nido de jóvenes ratas.
Una de las hermanitas había muerto.
Las otras vivían de hígado y bazo
bebían sangre fresca, y pasaban
en ese albergue una infancia feliz.
Su muerte fue veloz y sin dolor:
las ahogaron en agua.
¡Oh, qué aulliditos daban, pobrecitas!


***

PLATJA DE DOVER, de Mathew Arnold

Tenim mar calma aquesta nit.
Alta marea, i la lluna reposa
clara damunt l’estret; a la costa francesa
un far lluu i ja no hi és; l’espadat d’Anglaterra,
un espurneig immens, es dreça
i corona la pau de la badia.
Vine’m a la finestra, respirem
l’aire clement que ens duu la nit!
Només que del llarg fil d’escuma, on la mar
talla la terra pàl·lida de lluna,
escolta!: com retruny el turment dels palets
que les ones s’enduen, i després
els llencen, de tornada, platja amunt,
i s’engeguen i hi tornen i s’engeguen
amb una trèmula cadència, només
que ens vela, lent, l’acord etern de la tristesa.
Fa tant de temps que Sòfocles,
sentint-ho a l’Egeu, va meditar
la turpitud del flux i del reflux
del sofriment humà; nosaltres
pensem també, quan sentim el soroll
des d’aquesta remota mar del nord.

I la mar de la Fe
també un dia va ser al més alt de la marea
i va cenyir, cintura clara i ben plegada,
les ribes de la terra. Avui
li sé escoltar només el melangiós,
el llarg rugit quan es fa enrere
i cedeix: que ens aleni el vent nocturn
i ens esmoli les vastes vores àrides
i l’esquelètic bastiment del món.

Oh, amor, ens hem d’ésser
lleials!, car aquest món, que sembla
que se’ns obri com un país de somnis,
tan variat, tan ric de bellesa, tan nou,
no té joia real, amor, ni llum,
ni certitud, ni pau, ni un menys de pena;
i aquí ens trobem com a una plana on es fa fosc
i es travessen els crits de qui lluita amb qui fuig,
i exèrcits ignorants topen de nits.

Salvador Oliva ha contrastat brillantment aquesta traducció del poema amb la de Marià Manent en una conferència titulada "Dover beach de Matthew Arnold: dues versions, un poema", al curs d'estiu El llegat Ferraté(r): Poesia i crítica de la Universitat de Girona, al juliol de 2018. Hi ha una gran diferència de dicció, en la tria i la combinació de les paraules. És també més precís, i en alguns versos és millor que l'original. A Ferrater la traducció de Manent no li semblava satisfactòria i la va millorar.

***

SONET VIIè dels Augsburger Sonetten, de Bertold Brecht

Jo t'aconsello que te'm donis, i que no
lliguis més tractes tu amb tu mateixa.
Però em fa cara que respons:
                                               Deixem-ho estar.
Si ho fes, podria ser molt bé que tu

em tractessis després com un menjar
que obre la gana d'un de sol, i quan
és tip, se'n deixa la meitat al plat.
Allò que ningú et roba, ni t'hi fixes!

Ho dic veient que la llei del mercat
tendeix a un alt consum dels genitals
i, doncs, la conjuntura del consell...

Un bon consell, diràs. Potser, i és llàstima
que se'l veu sospitós d'afavorir
qui l'ha donat.
                       Bé, retiro el consell.

***

ÜBER DIE GEDICHTE DES DANTE AUF DIE BEATRICE, traducció inacabada de Bertold Brecht

Encara, per damunt la pols de tomba
on jau la que no era pas per ell
(per moltes maniobres de carrer
que fes), ens esgarrifa el nom d'una ombra.

I és que ell ens ha manat, ihrer zu gedenken
Indem er solche Verse auf sie schrieb /
DaB uns fürwahr nichts andres übrig blieb
Als seinem schönen Lob Gebör zu schenken.

Quina immoralitat que ha desfermat
l'elogi, encomanat fins avui dia,
de l'objecte mirat i no tocat!

Des que ell, a simple vista, va cantar,
diu que amb allò que fa goig quan fa via
i mai no es posa humit, hi hem de trempar.

Jordi Ibáñez, en una conferència sobre Bertolt Brecht i Gabriel Ferrater, per l'Any Ferrater, ha traduït el títol i el paràgraf que faltaven (són sucosos els comentaris sobre el poema, un cop obert el torn obert de paraules, arran de la intervenció d'Enric Sullà):

SOBRE ELS POEMES DE DANTE A BEATRICE, traducció inacabada de Bertold Brecht

Encara, per damunt la pols de tomba
on jau la que no era pas per ell
(per moltes maniobres de carrer
que fes), ens esgarrifa el nom d'una ombra.

I és que ell ens ha manat, de recordar-la 
en els versos que ell li va dedicar 
i és ben cert que no tenim més remei 
que prestar atenció al seu elogi.

Quina immoralitat que ha desfermat
l'elogi, encomanat fins avui dia,
de l'objecte mirat i no tocat!

Des que ell, a simple vista, va cantar,
diu que amb allò que fa goig quan fa via
i mai no es posa humit, hi hem de trempar.

***

DESCOBRIMENT EN UNA NOIA, de Bertold Brecht

L'adéu sumari del matí, una dona
dreta al pas de la porta, i amb fredor
me li he fixat que té un floc de cabells
grisos. I ja no me'n sabia anar.

Li he agafat un pit sense dir res.
I quan m'ha fet present que els tractes són
que l'hoste d'una nit se'n va al matí,
me l'he mirada i he dit sense embuts:

"Només et vull una altra nit. Em quedo,
però aprofita el temps. És una llàstima
que t'estiguis així al pas de la porta.

I no hi hem de gastar tantes paraules,
que ens hem distret de veure que ets caduca."
I l'avidesa m'ha ofegat la veu.

***

A UN LEÓN DE RAÍZ DE TÉ CHINO, de Bertolt Brecht

Los malos temen sus garras
Los buenos se complacen en tu gracia
Lo mismo
Quisiera yo oír
De mi verso.

***

[LA BÀSCULA MUSICAL], de Christian Morgenstern

Korf ha arribat a construir-se una 
bàscula musical per a persones:
kilo per kilo, repiquen campanes.

Tot cos que hi va s'escolta la corranda:
fins l'últim homenet, nascut anit,
coneix campaninós tot el seu feix.

Només per Korf no toca cap tonada,
car ell no existeix pas tal com ho entenen
tots els cercles burgesos ponderables.

***

Traduccions al francès, del maig de 1940, de dos poemes de Federico García Lorca

Els vaig rescatar jo mateix d'un fons del Harry Ransom Center, i els vaig publicar al número 0 de la revista Veus baixes, monogràfic dedicat a Gabriel Ferrater, en un article titulat "Una carta de Ferrater des de Libourne, el 17 de maig de 1940" (PDF: 24 pàg.).



--
Apunt revisat el 21 d'abril de 2023


 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites