divendres, 22 de maig de 2009

[017] Diumenge

¬¬¬¬¬

Comentat per Terry1971, pàg. 26-27, que el destaca com un dels exemples sobre els conceptes falsos de la vida, al voltant de l'hipotètic tema central ferraterià: què és ser viu. Els primers cinc versos de "Diumenge" indicarien que la vida sol produir uns sentiments inconnexos que més tard ens obliga a abandonar.

No puc deixar de recordar, llegint el poema de Ferrater, el poema homònim del seu amic Joan Vinyoli, inclòs a El callat, llibre publicat el 1956, poc abans de l'escriptura de Da nuces pueris. Ferrater el devia considerar un poema important, del moment que el destaca al text titulat "Joan Vinyoli", inclòs a Papers, cartes, paraules (i aplegat també a l'apèndix d'Escritores en tres lenguas). El qualifica de poema enigmàtic, "en el que una remota imaginación germánica enriquece de latencias un material objetivo marcadamente mediterráneo".


DIUMENGE

Quan ja per entre els pins 
fresseja el mar de l’aire 
i les copes són plenes 
de l’hidromel solar; 
quan esclaten les roses 
i les flors de migia cremen 
a les terrasses vora l’aigua. 
Diumenge, dret a les escales, 
en el replà d’un alt silenci, 
ric dels secrets de cel.les i de pòrtics, 
mira per sobre les teulades 
la llisa mar guspirejant i sap.


Després de molta lluita, sols després  
de l’incessant combat entre la roca 
i el foc, madura i pren la flama. 
Després de molta lluita, sols després, 
pot la mirada omplir-se i retenir 
calladament. I el gra madura als camps. 



La interpretació en clau vinyoliana no és gens forçada; és més, aporta moltíssima gràcia a la lectura. El poema de Ferrater passa al vespre, en contrast deliberat amb el migdia de Vinyoli. Pren molts elements imaginatius d'El callat i dels llibres que el van precedir, començant per la identificació del poeta amb els arbres, que es plasma en la insòlita personificació dels tres primers versos. En el "Diumenge" de Ferrater ens parla un home que ha estat sol, però que no és el solitari quasi místic de molts poemes de Vinyoli, sinó un home que comparteix la intuïció de petites veritats, que no pot idealitzar pas una natura que a la pràctica anorreem, que es veu compel·lit a barrejar-se amb les multituds de la ciutat i a deixar que el seu jo cedeixi el pas al nosaltres, a aquesta primera persona del plural que narra, del principi al final del poema, l'experiència del diumenge que s'acaba. Hi ha uns quants paral·lelismes entre els dos poemes, dels quals n'apunto un: la correspondència dels "secrets de cel·les i de pòrtics" que coneix el Diumenge de Vinyoli amb els balls i les "coves de penombra gelatinosa" d'on surten els que s'han quedat a la ciutat en el poema de Ferrater.

El gra que madura als camps, del vers final de Vinyoli, té el seu correlat en el nen, i, irònicament, l'esclat difícil de la vida de la darrera estrofa de Vinyoli es transposa en el globus rebentat, que fa plorar el nen i ens fa riure satisfets a nosaltres. Ferrater acaba el poema amb la sentència "Cap de nosaltres / no es veu amunt per l'escala dels éssers", que Vinyoli subscriuria però que posa en evidència la gratuïtat de la poderosa imatge central del seu poema: "Diumenge, dret a les escales / en el replà d'un alt silenci, / ric dels secrets de cel·les i de pòrtics, / mira per sobre les teulades / la llisa mar guspirejant i sap.".

El Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres inclou el mecanoscrit original, amb un parell de correccions en aquest poema. El vers 13 --el marco amb cursiva-- deia "Hem estat sols / però ara ens estrenyem als colls d'embut" en comptes del definitiu "però ara embussem els colls d'embut", amb la gràcia al·lusiva de la repetició. El vers final deia "Tots ens mirem / i riem satisfets. Cap de nosaltres / no és gaire amunt en l'escala dels éssers." en comptes del definitiu "no es veu amunt per l'escala dels éssers", menys taxatiu, amb més joc irònic respecte a la frase anterior.

Apunt revisat el 19 de juliol de 2011

--

1 comentaris:

Júlia Florences ha dit...

Llegir el poema ferraterià amb la paral·lela lectura de vinyoli m'ha semblat mol encertat i, de fet, té un cert sentit. A més, fa més entenedor els versos de Ferrater que, a simple vista, es presenten una mica enigmàtics.
Gràcies pel blog, m'ha servit de molta ajuda!
Visca la literatura, company.

Publica un comentari a l'entrada

 

Comparteix Un fres de móres negres

Creative Commons License
Un fres de móres negres es publica
sota una llicència Creative Commons 2.5

Add to Technorati Favorites