[113] Teseu

¬¬¬¬¬

Arthur Terry, en el congrés del 1997 dedicat a la memòria de Gabriel Ferrater, va llegir una esplèndida ponència que culminava amb una interpretació detallada i convincent de "Teseu" com a poema final de Les dones i els dies --l'apunt sobre la ponència de Terry dóna les línies generals d'aquella interpretació. Ara: tot d'una, hi veig una relació nova, una suggestió addicional de significats, no estrictament en clau personal, al marge de la lectura de Terry. És casual que Les dones i els dies comenci amb "In memoriam", el poema de la guerra civil espanyola, i que acabi amb "Teseu", un poema en què el minotaure --la figura del toro tan recurrent per al·ludir Espanya-- és absent? És casual la referència final a la por en la reflexió que clou "In memoriam" i la por del vers 11 de "Teseu"? És casual el "Tornes, tornes tu?" del vers 5? És casual que les dones esperin l'heroi que ha matat el minotaure, com si Les dones i els dies li haguessin servit a Ferrater per passar comptes amb Espanya? És casual que el primer poema de la darrera secció de Teoria dels cossos i de Les dones i els dies, "Canço idiota", tingui com a teló de fons la guerra? És un atzar la simetria entre la proximitat de "S-Bahn" i l'evocació que s'hi fa del passat nazi, i el record dels anys de la Segona Guerra Mundial a Bordeus, cap al final d'"In memoriam"?

L'espurna d'aquesta lectura paral·lela ha saltat del record de la críptica figura del toro del Guernica de Picasso, i l'obsessió del pintor, els anys precedents, a l'inici de la dècada dels trenta, amb el minotaure maleït i el mite de Teseu. He pensat en l'interès del jove Ferrater pel surrealisme, i l'esment de les importants declaracions de Picasso a Christian Zervos en la revista Cahiers d'Art el 1935 dins l'extens capítol sobre Picasso de la història de la pintura espanyola que havia començat a redactar (inclosa a Sobre pintura). "Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i Catalunya i els catalans, dir l'estat de degeneració i decadència en què es trobava, es troba, el país.", havia respost a Baltasar Porcel, a l'entrevista que ara llegim al final de Papers, cartes, paraules, per explicar-li que la poesia, amb l'estímul de la lectura de Shakespeare, va ser la forma que havia trobat per dir aquelles coses.

En el mateix congrés de 1997, Josep Besa va encetar la seva ponència relacionant un dels fragments del "Poema inacabat", el primer poema de Teoria dels cossos, el que diu que li sap greu que els seus personatges procedeixin de Reus, "on es va embolicar la troca" del fil que ell és (versos 644-5), un fil que ens diu tot seguit que ell estreba i estira fins descobrir fins on arriba. Besa destaca que el fil que permet que Teseu surti del laberint és la matèria amb què ha teixit els tapissos en què s'ha representat (la vella metàfora que assimila teixit i text, tapís i poema, fil i discurs, apta tant per al·ludir al poeta com al lector). També recorda The Figure in the Carpet, de Henry James, una reflexió sobre el sentit ocult dels textos.

Per què Ferrater es va identificar amb Teseu en el poema final de Les dones i els dies, i no pas amb la figura d'Ulisses, tan cara a Carles Riba? L'autor del bloc De Troia a Ítaca hi ha donat una resposta versemblant: "la figura de Teseu segurament li permet al poeta cloure el seu llibre amb la figura de 'les dones', que esperen l’heroi al defora del laberint". 

* * *

Sobre pintura, pàg. 409-412, inclou una nota del catàleg de l'exposició que el pintor Paco Todó va fer a la Sala Gaspar a començament de l'any 1966, l'any de publicació de Teoria dels cossos, que em fa pensar en la imatge dels tapissos on tots ens figurem, que és central en aquest poema:

El món és tal com ens l'han fet, evidentment. Ara, això no difereix gaire de dir que és com si l'haguéssim fet nosaltres mateixos: ens l'han fet els nostres pares i avis, els nostres amics i els nostres enemics, les nostres dones i les dones que sabem que no són per a nosaltres, tot un teixit de persones amb qui ens entenem millor o pitjor, i de persones que s'han entès amb les persones amb qui ens entenem. Allà on no arriben les vores d'aquest teixit de persones, cessa el món: o si es vol, el món cessa d'ésser nostre. [...] Per a l'artista, però, aquesta identitat del món amb ell mateix és un mal negoci, una dificultat més aviat que una facilitat, perquè vol dir que el món és ja una obra d'art, i l'art no vol pas sorgir de l'art. L'art és un devorador robust, i la seva fam vol matèria crua, no mastegada abans: la "vida", la "natura", els mots d'aquesta mena són els que l'artista repeteix més sovint, la xifra del seu somni. [pàg. 409]

Parlant de Foix, també utilitza la imatge: 

Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres". Noti's que això no té gran cosa a veure amb l'experiència al·lucinatòria que Rimbaud va formular amb el seu famós "Je est un autre". És una observació empírica del tot raonable, i posat a trobar-li precedents el més clar que se m'acut és el pensament de Wilhelm von Humboldt, que va arribar a la lingüística perquè va comprendre que el llenguatge és el domini on millor s'observa com cadascun de nosaltres, per manifestar allò que li és més personal, usa elements cap dels quals no ha estat creat per ell mateix. L'obra | poètica de Foix és, doncs, un recompte dels fils impersonals amb què és teixida una persona, i de les maneres, divertides de tant com són fortuites o angoixoses de tant com són embullades, com aquests fils es creuen. [pàg. 47-48 de Sobre literatura, pàg. 240 de Papers sobre literatura: frases procedents del pròleg a J. V. Foix, Els lloms transparents, 1969)]

"Teseu" resol una preocupació que ja havia aparegut en altres poemes de Les dones i els dies: la identitat dels nostres records, de la memòria, la continuïtat dels records del passat fins al present. La resol admetent aquesta continuïtat, com si aquest poema fos la síntesi de molts d'altres:

Salves esvorancs

de por successiva,

només que et llampeguin

lluïssors de fe

que, una mica idèntic,

algú que pots dir

que és tu mateix, sempre

fa camí amb tu.

El laberint d'aquest Teseu és com una cova de corredors foscos, on el jo no té l'escissió de la seva ombra. És quan en surt que torna des de la memòria cap al present i que té una ombra, sota el sol de la plaça on hi ha les dones que l'esperen. (Crec que el poema conté al·lusions als poemes sobre le memòria i l'oblit de les Estances de Carles Riba; per exemple, Estances II, 25.)

* * *

Oller2010 hi ha vist la narració d'un viatge per dins de la pròpia consciència, i ha considerat aquest Teseu una contrafigura de l'heroi clàssic, "un home reflexiu i vacil·lant, espantat i estranyat de si mateix, incapaç de governar el seu futur i atrapat en el seu passat: una passió inútil i un dolor essencial". El poema ens presenta una experiència lírica subjectiva, amb una figuració expressionista, originada en una tessitura dolorosament expectant, com un crit líric (pàg. 304). De fet, Accions i intencions conté, fora del capítol dedicat a Gabriel Ferrater, una esplèndida lectura comparada (pàg. 56-64) de "Teseu", com a exemple de mimesi subjectiva autoreflexiva, amb "Laberinto", de Jorge Luis Borges, com a exemple de mimesi subjectiva dramàtica. Copio el poema de Borges, procedent d'Elogio de la sombra (1969):

No habrá nunca una puerta. Estás adentro

y el alcázar abarca el universo

y no tiene ni anverso ni reverso

ni externo muro ni secreto centro.

No esperes que el rigor de tu camino

que tercamente se bifurca en otro,

que tercamente se bifurca en otro,

tendrá fin. Es de hierro tu destino

como tu juez. No aguardes la embestida

del toro que es un hombre y cuya extraña

forma plural da horror a la maraña

de interminable piedra entretejida.

No existe. Nada esperes. Ni siquiera

en el negro crepúsculo la fiera.

Dolors Oller repassa la trama del mite, on hi ha també el detall del fil daurat ("Un sol fil et daura", vers 1) que Ariadna dona a Teseu perquè pugui sortir del laberint. i ens recorda que el Minotaure és germanastre de Teseu, fruit de les relacions perverses de Pasifae i Posidó i, per tant, la lluita contra el Minotaure és una representació de la lluita de l'home amb si mateix o amb les forces de la seva naturalesa i el seu destí. 

És realment emocionant comprovar, en els dos poemes, la perdurabilitat del sentit d'aquest mite convertit en acte de llenguatge, en acció lingüística d'una veu que parla des de l'acceptació d'aquest sentit i que, tanmateix, hi aporta matisos de significació distinta, matisos que inverteixen, o subverteixen o amplien aquell seu significat canònic extret de la narració primigènia. Des de la contemporaneïtat, els dos poemes posen a prova la pervivència del mite, tots dos assumeixen el paradigma de la condició humana representada per la figuració de l'heroi Teseu, i tots dos reaccionen davant d'aquesta en una particular actualització. [...] En el poema de Borges el subjecte de l'enunciació --un jo implícit en el tu al qual s'adrecen els enunciats-- compon una figura conceptual concretada en el laberint, objecte catalitzador d'un seguit d'esdeveniments que caracteritzen l'enigma que és tota vida humana. És a dir que en el poema de Borges el subjecte dels enunciats s'articula des de la descripció del laberint (el de la història mitològica i també la figura del laberint en general), i és aquesta figura objectiva la que actua com una mena de correlat objectiu que serveix a les intencions del subjecte de l'enunciat (al responsable i emissor dels enunciats del poema) per emetre el seu judici sobre l'enigma del desenvolupament de tota vida humana.

[...]

En el poema de Ferrater, en canvi, el tema és la formalització de la pròpia subjectivitat en l'acte del llenguatge, la "palabra en el tiempo", com diria Machado. Ja des del títol, en comptes del nom de l'objecte, laberint, que donava títol al poema de Borges, trobem el nom del protagonista d'aquest mite, Teseu. [...] Ara bé, en aquest cas, a diferència de l'anterior, l'objecte dels enunciats no és el judici sobre alguna cosa (el laberint) que rauria fora de tots dos, sinó que la veu parlant es dirigeix al tu per descriure-li la mateixa interioritat d'aquest tu. Un tu que és fàcil interpretar com el mateix jo que es parla a si mateix i que es presenta autoreflexivament en una sèrie d'esdeveniments que caracteritzen essenciament i existencialment aquest tu. (pàg. 59-60)

El poema de Borges, finalment, emet un judici destinat a suscitar una convicció en el receptor: que l'home no pot dominar el destí, és a dir, la negació del significat del mite de Teseu. El laberint és el tot, com l'univers, i Teseu no en podrà sortir. No hi ha minotaure, ni grandesa heroica. En el poema de Ferrater, l'emissor es presenta com a objecte i com a subjecte, el discurs és autoreflexiu, els enunciats expressen les configuracions més íntimes del subjecte, amb frases de ritme breu, entretallades, pentasíl·labs (com si fossin hemistiquis d'un decasíl·lab amb cesura darrere la cinquena síl·laba accentuada), com una consciència que es parla a si mateixa, en què la memòria (el fil d'Ariadna) s'entreteixeix amb el fluir verbal del subconscient. 

A diferència del "Laberinto" de Borges, el "Teseu" de Ferrater no configura un judici establert sobre la forma de ser i d'interpretar una cosa exterior al discurs mateix, sinó que revela la forma de ser d'una subjectivitat en el procés d'aparició en el discurs. [...] Aquesta subjectivitat sembla incapaç de controlar les coses i les relacions, tret que, oblidada de si mateixa, aconsegueixi sortir del laberint i tornar a l'exterior, a la llum del sol, on l'espera l'alteritat. Així mateix succeeix al mite de Teseu, on, fora del laberint, les dones esperen l'heroi [vers 26] (la positiva Arianda i la negativa Fedra: ¿quina escollirà? [vers 24]). En aquest cas, Ariadna simbolitza l'ajuda moral que pot salvar l'heroi. (pàg. 63-64).

Manuel Outeiriño (pàg. 493) ha tractat de posar el poema en context :

En tot cas, Ferrater, a «Teseu», exposa la qüestió essencial de la identitat moderna, la

questió que, tot evocant la coneguda i agramatical frase de Rimbaud, «Je est un autre», va exposar

Imre Kertesz al magnífic assaig Jo, altre. Aquesta identitat dinàmica i complexa dels individus a les

societats modernes, que apareix amb claredat a «Teseu», Ferrater va exposar-la a molt de poemes

(posem per cas les línies que a l’inici del «Poema inacabat» que diuen clar i català: «Serà el meu

tema, justament/ el dret a fer-se independent»). Llegir Ferrater, doncs, vol dir parar esment a les

tensions i qüestions fonamentals del món modern.

***

Ballart1998, pàg. 289, afirma que hi pot haver, darrere del motiu del pou, “Bassa” i “Cigola la carrucola del pozzo...”, de Montale: “la idea de l’aigua estancada com una superfície fins a la qual emergeix, per sobrenedar-la un instant, l’ombra d’un record, inaferrable”. També hi pot haver darrere “Mina”, de Narcís Comadira.

***

Casas2021, en una conferència sobre Gil de Biema i Ferrater, ha comparat "Teseu" amb "Canción final", el poema que tanca Las personas del verbo. Tots dos poetes, un cop publicats els seus llibres, deixen d'escriure literatura. Si apostes per la vida, diu Casas, ja no pots continuar escrivint. Interpreta que, Teseu, no l'espera Ariadna sinó les dones: el poema es resol fora del llibre.

* * *

Darrere de dos poemes tan alemanys com "S-Bahn" i "Mädchen", crida --enigmàticament-- la gralla. Per què una gralla? La gralla és l’emblema de Kafka: aquest cognom és una paraula txeca que significa gralla (Sobre literatura, pàg. 186; Papers sobre literatura, pàg. 406-407)... --massa forçat. De fet, la gralla és sobretot un ocell al qual es poden ensenyar paraules perquè les repeteixi. Així, a La tempesta de Shakespeare (acte II, escena 1a, pàg. 49 de la traducció blava, la revisada, de Salvador Oliva), un personatge hi diu:

Hi ha qui pot regir Nàpols tan bé com el que dorm,

senyors que parlotegen tant sense cap necessitat

com el Gonçal aquest; jo mateix em podria

convertir en una gralla que garlés com ell.

--

Apunt revisat el 30 de gener de 2024